terrassablogdiari

Una porta oberta...

2010-07-17T17:13:00.001Z

Aquest bloc està tancat. Si voleu, ens retrobem a www.joanrovira.blogspot.com. Gràcies per la visita.

El gurú terrassenc de Rajoy

2008-02-04T05:17:00.000Z

La “cuina” d’una campanya electoral acostuma a ser un secret ben guardat, tan pel que fa al menú com pel que fa als cuiners. Si s’expliquen coses, i no totes, sempre és a posteriori. Però en el cas de la campanya de Rajoy no ha estat així. Per què? Misteri... o no tant. Fa algunes setmanes que s’ha fet públic i circula el nom d’un terrassenc que el mateix candidat (i futura víctima de les ganivetades internes) ha fitxat perquè li doni uns quants titulars brillants, posi al dia la seva imatge personal i inspiri la música de la campanya. Es poc conegut a Espanya, tot i que alguns diuen que ha col.laborat (ja serà menys) en 250 o fins i tot 500 campanyes electorals. Vaja, des que els grecs van inventar la democràcia, com a mínim.

Bromes a part, Antoni(o) Sola apareix com un estrateg experimentat que entre d’altres va ajudar a guanyar les eleccions del 2006 al mexicà Felipe Calderón, cosa que té el seu mèrit. La seva firma, Ostos&Sola, està ben posicionada al mercat polític hispanoamericà, tot i que malgrat una certa vinculació a FAES és poc coneguda fins ara per aquestes terres. La mà del nou assessor (ja porta sis mesos treballant-hi) es comença a notar en el missatge, en el tarannà i fins i tot l’aspecte de Rajoy. El "gurú" mana molt, fora de l’organigrama. “Lo fundamental es el poder de la imagen, el que mejor se posicione visualmente será el que gane”, sembla que és una de les seves màximes, confiant més en les emocions que en les reflexions dels votants. I en el concepte clau de campanya permanent durant quatre anys, tot i que arriba una mica tard.

Té una missió impossible (moderar i centrar el missatge del PP), però hi ha molta campanya per davant i pot passar de tot. Serà interessant veure si es nota o no el seu toc i la seva experiència en la campanya de les generals. En tot cas, no sembla que Rajoy hagi fet un mal fitxatge... La nit del 9 de març ja ho sentirem a dir.

El descampat

2008-01-18T19:09:00.001Z

No fa tants anys que podíem aparcar a la plaça Vella o al costat de l’Ajuntament. Ahir ho comentàvem, amb una barreja de resignació i nostàlgia, amb un amic al carrer Galileu. Enyoràvem, ni més ni menys, l’antic descampat/aparcament que hi ha davant del cole França, al carrer Ausiàs Marc. Terra de ningú durant anys i panys. Ple de forats paorosos, empolsegat o enfangat segons l’època de l’any. Caòtic, com només pot ser un aparcament espontani a un país llatí: en aquesta terra, a poc que ens oblidem de mirallar-nos amb l’Europa freda i endreçada, les coses tendeixen a sortir-nos així de manera natural. Es un codi genètic que ens agermana amb terres d’una i altra banda de la Mediterrània, déus al marge.

El descampat complia una modesta funció i tenia una gran utilitat social que només ara que l’han tancat podem començar a valorar. Hi podies aparcar de franc, a canvi d’acceptar que el cotxe corria diversos riscos: no hi havia senyals, ni ratlles, ni res.

El descampat ha deixat un gran buit a la pràctica, coincidint amb el salt cap a la modernitat que signifiquen les obres del metro. També ja era hora, clar: aquesta mena d’espais asilvestrats no fan per a una gran ciutat moderna, la seva estètica correspòn a una altra Terrassa, que afortunadament ha quedat enrera. La discreta desaparició d’una cosa tan quotidiana que era gairebé invisible ens parla del canvi de pell de la ciutat, pertany al terreny de les fotos antigues, de les que deixen constància de com hem canviat i que convé mirar de tant en tant. Per no oblidar el que hem estat (el canvi està ple de lliçons per al futur) i per valorar en la seva justa mesura el que ara som i el que aviat serem.

Cap, casal... i melic

2008-01-18T19:08:00.000Z

Fa anys als vidres dels cotxes els terrassencs portaven una enganxina (segur que a l’època es devia trobar a la Casa de les Boines...) amb un eslògan/rodolí força exòtic. “Important? Ni poc ni massa, però se’n parla, de Terrassa”. Eren temps de profunda depre ciutadana: no ens estimàvem a nosaltres mateixos. Ni teníem massa motius per fer-ho, la veritat. En uns trenta anys hem fet un tomb espectacular, marcat pel 92: és la frontera mítica del final de segle XX, com ho fou el modernisme al primer tram.

Ara ens sorprèn que els informatius de TV3 o TVE no ens concedeixin una mica més de temps i d’atenció. No cal fer-ne un drama: les dades de l’estudi del CAC (que posa xifres a una percepció evident) es poden llegir de moltes maneres. Per exemple, comparar el lloc 17è o 6è de Terrassa respecte al 34è i 9è llocs de Sabadell al mateix rànquing (amb altres dades contradictòries, of course). Les dues ciutats tenen encara dimensions similars, tot i que Terrassa està fent un “sorpasso” històric, i la lògica apunta a que haurien de tenir projeccions similars. Doncs no. També en això la nostra ciutat supera la que està deixant de ser la ciutat bessona i antiga gran competidora. Que Barcelona ocupa massa temps televisiu? Sens dubte, però sense reivindicar una part més gran del pastís, tampoc no oblidem que Catalunya és un país massa petit per a una capital tan gran i potent.

Passa el mateix a la premsa i a la ràdio, segur. I a tants altres àmbits: tampoc no serien Catalunya ni Terrassa el que són sense Barcelona: cap, casal i egocèntric melic nacional. Però el temps, l’esperit, l’ambició, juguen a favor nostre. Les realitats, també, en molts camps. Alguna cosa (segur que moltes, penso jo: públiques, privades i mixtes) devem estar fent bé.

92-63-91 amb corona

2008-01-18T19:07:00.000Z

No és un telèfon ni una clau secreta. Són les mesures (canòniques?) d’Ana Carolina, que ha entrat amb bon peu al circ carrincló dels premis de bellesa. Tornem a tenir una terrassenca coronada com a miss Barcelona i candidata a Miss Espanya. No sé si ens farà vibrar d’orgull ciutadà, però en fi, millor això que res. I si a ella li convé per a la seva carrera, doncs endavant, només faltaria, som un país lliure i cadascú que faci el que vulgui. Però em costa no preguntar-me què redimonis significa, en els temps que vivim, això dels concursos de dones. També se’n fan d’altres coses. I la paraula “cosa” no l’utilitzo perquè sí. Concursos d’homes, entesos així, a pes, com si fossin trossos de carn, n’hi ha poquíssims, però de pit i cuixa femenina n’hi ha per donar i per vendre.

Em temo que això de les “misses”, les hostesses de fira o de tele (també de cuixa generosa, si pot ser), les majorettes, les “cheer leaders” i altres fires de mostres per l’estil no acaba d’ajudar massa a situar les dones en un pla d’autèntica igualtat. Vaja, que jo no classificaria aquests muntatges com a activitats festives innocents. Tenen un aire d’aparador de botiga amb la millor mercaderia exposada i convenientment catalogada i puntuada. Queda bé això de dir que es valora l’elegància, les maneres i altres coses, però aquí el que es jutja és el cos femení, entès com una cosa. Més o menys, el que sempre s’havia valorat en les dones, que no calia que tinguéssin gaires coses més. Les feministes radicals d’abans ja ho tenien clar. I no s’equivocaven: aquests concursos posen les dones al nivell de les flors, els gatets o els pollastres de pota blava. El problema és que no sembla que aquests shows estiguin en descadència.

Velocitats metropolitanes

2008-01-04T09:08:00.000Z

Heu provat ja el nou plaer, reposat però intens, de conduir a 80 per hora a les autopistes metropolitanes? A les 3 de la matinada és perfectament possible, a altres hores s’acosta més aviat a un somni: ja els agradaria a molts conductors habituals poder circular a 80 a primera hora del matí, o a migdia, o a la tarda... Però els radars dels mossos ajuden molt a recordar que ja tenim un nou motiu de multa: aviat ens posarem a la primera categoria mundial de països amb ciutadans “multables”. Deu ser una manera d’entendre el progrés...

La regió metropolitana s’ha desbordat els darrers vint anys i les autopistes i ferrocarrils s’han quedat com un testimoni d’un vell temps en el qual eren més o menys suficients per a les necessitats de l’època. Els terrassencs el patim relativament poc, aquest càstig bíblic de viure a un lloc i treballar a un altre, però hi ha desenes de milers de persones que perden miserablement temps i diners a les carreteres (altrament dites autopistes) metropolitanes.

Ens ho hem muntat molt, però que molt malament. La mesura dels 80 per hora pot ser positiva per al medi ambient, no ho dubto pas, tot i que hi ha altres camins possibles, però posa en evidència (si feia falta) la saturació, la imprevisió d’un model territorial ja no mal planificat, sinó que no ha estat capaç ni d’adaptar-se a la lenta i perfectament visible evolució de la realitat en dues dècades. Ara tenim un embús permanent de dimensions espectaculars: només ens faltava la nova limitació per recordar que les autopistes a casa nostra s’anomenen així, com arreu del món, però en realitat sovint són una altra cosa. Carreteres comarcals o provincials de quatre carrils.

(Diari de Terrassa,Bloc de notes)

Un discret terrassenc il.lustre

2007-12-28T14:46:00.000Z

La mort de Ramon Trenchs tancava aquest Nadal moltes pàgines de la història econòmica de la ciutat, una història de la qual ell ja s’havia jubilat feia temps. En certa manera, els diferents homenatges i reconeixements que havia tingut, entre els quals la Medalla de la Ciutat, ja havien fet justícia a l’hora de valorar la seva trajectòria lligada a la vida empresarial i a la Cambra.

Però hi ha tota una faceta seva que segur que mereix ser escrita i recordada. La del paper que va jugar en la transició i molt especialment en una època tan delicada com plena d’il.lusions i esperances: l’arribada de la democràcia a l’Ajuntament, a partir de la primavera del 1979. Eren moments per aprendre a fer política, i de la bona: de ciutat. Tota una generació d’empresaris, de la qual ell en formava part, va haver de situar-se en un escenari nou: no només el de la democràcia municipal, sinó també el principi d’una sòlida i prolongada majoria d’esquerres, marcada pels mandats de dos alcaldes socialistes, Royes i Navarro. Els rojos arribaven al poder: ara sembla un acudit, però aleshores no ho era.

En els vuitantes, en una ciutat castigada per moltes crisis simultànies i mancances infinites, persones com ell van saber trobar ponts per dialogar, per inventar polígons industrials, eines de promoció econòmica, espais de trobada entre la iniciativa privada i l’administració, entre el món de l’empresa i la política. Van inventar coses de zero i també van copiar intel.ligentment i van construir entre tots plegats un model econòmic de ciutat que ha funcionat bé gairebé trenta anys. Un èxit col.lectiu, sí, però amb molts noms propis al darrera.

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Majors d'edat

2007-12-28T14:42:00.000Z

L’actual llei de l’avortament és una invitació clara a la hipocresia i la mentida més o menys acceptada per tothom. També és cert que ha permès evitar moltes tragèdies i ha donat temps a a la nostra societat per començar a acceptar, a mitges, que la decisió pertany a la dona. Venen temps electorals i es planteja un tema que no deixa ningú indiferent: fer d’una vegada per totes una llei clara, posar clarament la decisió en mans de les dones i allà cadascú amb la seva consciència i la seva ètica. Per a això són unes eleccions, per plantejar no només objectius de govern, sinó per dibuixar models de societat.

Sense oblidar que passa alguna cosa quan només una mica més del 2% dels avortaments es fan en hospitals públics, a Terrassa i a la resta de Catalunya. Es una dada coherent amb l’enfoc que donem a l’avortament: tothom sap que existeix, però es deixa en una penombra incòmoda, plena de significats implícits, com qui no vol la cosa. Es evident que reclama alguna intervenció decidida dels poders públics, perquè aquí hi ha un clar tractament desigual i injust cap a les dones.

Possiblement aquestes hipocresies han fet viable un progrés social espectacular, però s’ha acabat el recorregut. Com va passar amb el divorci o la situació de les persones homosexuals i algunes altres qüestions molt vinculades al rígid control moral exercit per l’església romana durant segles, la transició va crear un escenari pragmàtic, possibilista. Ara veiem com el divorci exprés o el matrimoni homosexual no han significat cap catàstrofe. Arriba l’hora de fer el mateix amb l’avortament. Els ciutadans i les ciutadanes es van fent majors d’edat, trencant algunes tutel.les dels poder terrenals i religiosos.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Els nostres pàries invisibles

2007-12-21T06:06:00.000Z

Són 1,2 milions a Espanya i 200.000 a Catalunya, segons l’organització catòlica Càritas. Si no em fallen els números i es manté aproximadament la proporció, a la nostra ciutat deuen ser unes cinc mil. Persones que viuen amb uns ingressos de menys de 531 euros al mes. Poquíssim. Aquí dins hi ha de tot, molta gent gran, biografies desgraciades, pobreses endèmiques, marginalitats diverses, els habitants invisibles dels carrers, les vídues amb pensions de misèria... Càritas proposa que la Generalitat dediqui un 1% del pressupost a apujar els ingressos d’aquests conciutadans invisibles i posar-los al límit del llindar de la pobresa. No puc opinar sobre si és la solució correcta o no.

Segur que no és la única. Pel que fa a la xifra, freda però impressionant, podria ser matisable, però no sembla molt desencaminada. Quant als ingressos, sí que apunto un element que algun dia hauríem de comptabilitzar correctament: el salari social, per dir-ho d’alguna manera, que molta gent rep en espècies, en serveis, en suport. Tots el rebem, en teoria de forma inversament proporcional. També és just reconèixer, i es fa poc, que qualsevol millora social surt dels contribuents. No de la caritat, sinó de la solidaritat. Surt de la bossa comuna, com tot: haurien de demanar no a les administracions, sinó a la societat, que faci un esforç extra. Clar que en no pocs casos el sou en euros és insuficient, però comptar només els ingressos monetaris em sembla una mica parcial, com ficar-ho tot al mateix sac. No crec tampoc que la solució sigui posar més diners directament, tot i que en part sí, és obvi que sí.

En una societat del benestar com és i vol ser la nostra, a mig camí entre la natural tendència humana a l’egoïsme i una noble generositat (a vegades forçada...) que practiquem a través dels impostos, aquesta massa de gent pobra és excessiva. Aquesta part del missatge és la clau: es tradueix en més progrés i justícia social.

(Diari de Terrassa. bloc de notes)

El quinto, espècie protegida

2007-12-21T06:04:00.000Z

No és que sigui un gran aficionat al quinto, precisament, però acabarem a aquest pas demanant que el declarin (qui?) espècie protegida, reserva de la biodiversitat o convertint-lo en una mena d’atracció local temàtica. Es ben curiós veure a temps real com algunes tradicions, fins i tot les més profundament arrelades, es mantenen, es transformen amb els canvis socials, es fossilitzen o van desapareixent discretament. Es aquest el camí que està prenent el quinto? No se sap, depèn lliurement de les ganes, de la voluntat, d’entitats, de persones... Veurem amb els anys què passa, però la tendència no convida precisament a l’optimisme, després de les darreres baixes. Compensades, això sí, per alguna alta.

Aquesta mena de joc d’apostes light, familiar, de veïnat i de temporada, és un dels petits elements d’identitat terrassenca. N’hi ha de grans, perquè són més importants o només més transversals, però aquest és dels que pertanyen al terreny de les petites coses quotidianes, d’estar per casa, de tota la vida. Possiblement, una resta arqueològica d’una Terrassa molt més petita, la ciutat-poble que per a alguns és encara la de tota la vida.

Aquella ciutat, per sort, ha canviat de pell i d’ànima. I d’escala. Algunes coses han anat deixant de tenir sentit, però d’altres ens hem esforçat per no perdre-les i fins i tot per recuperar-les o reinventar-les: la cultura popular n’és un bon exemple. Caldrà veure quin és el camí que segueix el quinto en aquest segle...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Els pilars de la terra

2007-12-16T13:23:00.000Z

Dels esforços per millorar la catedral de Terrassa difícilment en sortirà mai un best-seller èpic com el de Ken Follett, però el cert és que segur que al darrera hi acabarà havent una història a explicar. Totes les catedrals expliquen, a més, una altra història, a través de la pedra. No són només un monument artístic ni un temple, ni una fita clau del paisatge urbà (d’aquí la seva espectacularitat): poden ser símbols claríssims de poders terrenals, actes propagandístics, fortaleses en el sentit més literal del terme, advertències…

Però si en èpoques passades les catedrals es feien amb els diners de la pròpia església, dels nobles i potentats, dels reis, ara el guió és un altre: cal recórrer als fidels, a les entitats financeres, als espònsors i fins i tot a les administracions públiques. Aquest és el cas del Sant Esperit, que ha arribat als 100 mil euros recaptats, però encara necessita trobar al voltant de 800 mil euros més per afrontar obres ja fetes, algunes millores i, ja més en el terreny dels petits miracles, un orgue nou. En paral.lel, tenim les obres de l’excel.lent palau episcopal que es farà al carrer Vinyals: 6 milions d’euros. I tot això sense parlar de fer alguna cosa més que reparacions en la vella catedral, estèticament poc afortunada.

No cal pas ser de missa ni tan sols creient per valorar la trascendència (relativa, sí, però significativa també) de tenir bisbat i catedral. Per a una ciutat que ha lluitat molt per sortir als mapes i abandonar la categoria de ciutats invisibles, és evident que el tema es planteja també no només en el terreny religiós ni en el de la projecció, sinó en el dels costos que representa una autèntica infraestructura de capital episcopal. Una història més del segle XXI que dels segles de les catedrals gòtiques.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

2 dels 100 més rics

2007-12-12T04:36:00.000Z

No és la guia de "Forbes" ni de "Fortune", però "El Mundo" publica anualment una mena de guia dels 100 més rics d’Espanya. A la cultura anglosaxona, per exemple, sortir-hi seria motiu d’orgull. A un país d’arrels catòliques i amb una tradició capitalista més aviat pobra, no tinc gens clar que sigui així. Depèn, suposo. Però, tot i que ens estem fent més exhibicionistes i menys pudorosos, tendim a valorar la discreció en matèria de diners.

Al ranking hi ha dos blocs. Al primer, el de les 50 primeres mega-fortunes, no hi surt cap terrassenc. Al segon llistat apareixen les següents cinquanta fortunes, que són només una mica menys impressionants i que, com les primeres, responen a dades aproximades. Aquí hi surt habitualment l’empresari terrassenc Manuel Lao, amb una xifra d’entre 2.000 i 2.800 milions d’euros. Cap sorpresa, ni tan sols pel titular ("el rey del juego"), que és en part fruit de la llegenda i de la realitat. No he sabut trobar-hi cap altre terrassenc, però sí les arrels terrassenques (madrilenyes, més aviat) d’una altra gran fortuna: la del nét de Demetrio Carceller, un personatge oblidat però que va ser ministre de Franco entre 1940 i 1945, un falangista de primera hora. No li devia anar del tot malament per la capital: el seu nét se situa una mica per sota dels 2.000 milions i presideix la cervesera Damm, a més d’altres negocis petroliers i immobiliaris.

No abunden, al ranking, ni els terrassencs ni els catalans. Es aquest un país de perfil més pla, sense massa estridències, amb un teixit empresarial més dens i menys gras. La qual cosa, en un món globalitzat on les 100 majors fortunes espanyoles no són cap meravella, ves a saber si és virtut o defecte…

Planeta Aigua

2007-12-10T05:41:00.000Z

No plou (digui el que digui el cosí de Rajoy, les passarem canutes) i la sequera fa que la Generalitat ens posi en estat d’alerta. Tornem a veure els clàssics missatges aparentment pedagògics però força infantils que et fan sentir com un irresponsable mediambiental: que si tanca l’aixeta quan t’afaitis, que si mira de tirar menys sovint de la cadena del wàter, que si dutxa’t i no et banyis, que si omple més el rentavaixelles... A Terrassa no ho fem del tot malament, consumim per sota dels 270 litres diaris per habitant, que es considera el màxim consum garantit ara per ara. A Espanya es consumeixen uns 250/300 litres, als Estats Units uns 500.

Però la sorpresa arriba quan t’adones de com es distribueix el total del consum d’un planeta més líquid que sòlid i que només té un 2’5% d’aigua dolça. Al nostre país, un 15% aproximadament correspòn al consum humà. Un 25% a la indústria. I, oh sorpresa de sorpreses, un 60% a l’agricultura. A Terrassa no crec, perquè aquí el sector agrari és testimonial. Algú ha vist en algun mitjà un anunci recomanant als pagesos o ramaders que reguin o utilitzin l’aigua sensatament? Jo no. Potser sí a la premsa especialitzada, ves a saber.

Es evident que hem d’adonar-nos que l’aigua és escassa i que cal consumir-la racionalment. Aquest planeta té un problema seriós que tot just està treient el nas i que reclama un canvi global molt profund. Però el gran problema no és el WC de casa, és l’agricultura, on s’utilitzen en general sistemes de rec obsolets, de consum poc sensat d’aigua. Això en un país que ha estat tradicionalment més aviat sec i té una agricultura poc modernitzada, no com la veïna França, per exemple, que va més sobrada d’aigua i té un camp molt més ric i generós. Ja està bé, clar, que ens conscienciem tots. Però potser que posem el focus urgentment sobre aquells que consumeixen el 60% de la poca aigua disponible, a més de conscienciar els ciutadans a títol particular, no?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Blogging a/sobre Terrassa

2007-12-07T08:57:00.001Z

No érem molts. Unes vint persones. A la primavera va ser a l’Espanyol de la Rasa, fent unes cervesetes, dimarts al vespre al Cinema Catalunya, ja amb un to un pèl més tocat i posat. Segona trobada de bloggers/blocaires terrassencs/ques. Però amb el mateix esperit espontani, un punt irreverent i llibertari, i amb ganes de veure més enllà de la pantalla i el teclat de cadascú. A Terrassa hi ha més de 200 persones que tenen un bloc, de temàtiques molt variades. I a través de Drac Telemàtic ha anat prenent forma una mena d’Egarasfera: a Catalunya ara mateix hi ha en marxa una Vallesfera (al Vallès oriental), una Ebresfera i poca cosa més, pel que fa al territori. Es prepara per al gener la primera trobada, a Granollers, de la Catosfera...

Dos-cents blogs sobre dos-cents mil habitants és més o menys el ràtio de la policia municipal: un per cada mil persones. Comparació surrealista i gratuïta, sí, però almenys indica que no és un fenòmen insignificant. De moment, molt minoritari encara, però en pocs anys es jugaran a la blogosfera partides decisives sobre la societat del futur: a nivell local, català, espanyol i qui sap si també europeu, ja quan siguem vellets... Per ara, va prenent forma col.lectiva (mínima, com correspòn) un fenòmen individualista i al mateix temps global, localista i universal. Mitjans de comunicació? No en el sentit industrial o professional, sens dubte, o no tots. Però sí mitjans d’expressió, d’opinió, de formació de l’opinió pública i publicada, com deia en Felipe als vells temps.

Un fenòmen que reclamarà atenció en el futur, que passarà de la marginalitat (elitista i pija, sí, però marginalitat) a esdevenir una nova àgora ciutadana. Vaja, el de sempre: la plaça del poble de tota la vida. Amb ADSL, això sí. I conectada a totes les places de tots els pobles: potser és la gran novetat, l’aldea global...

Arquitectura de nivell

2007-12-05T05:35:00.000Z

No fa tants anys, l’habitatge públic era sinònim de construcció i disseny vulgar i qualitat passable en el millor dels casos. Al costat de blocs horrorosos i problemàtics dels anys 50 o 60, els dels vuitantes eren edificis dignes però discretíssims. En poc temps, han passat a esdevenir referents de disseny i arquitectura, com els que van premiar a la Biennal d’Arquitectura, al carrer Palet i Barba. En paral.lel, són nombroses les edificacions públiques (escoles, centres cívics, biblioteques…) que van fent pujar el nivell de l’arquitectura terrassenca: en aquesta categoria situaríem l’escola Enxaneta, a Can Roca, o la biblioteca del districte IV, a La Maurina… Edificis que sense ser obres meravelloses ni espectaculars, reuneixen funcionalitat, una integració sensible en l’entorn, algun toc de disseny intel.ligent…

El paisatge de les ciutats abans el feien els grans edificis públics, propagandístics, i també els grans edificis senyorials, dotats d'un cert sentit publicitari, entès d’una altra manera. L’arquitectura de promoció privada (amb notabilíssimes excepcions, com la nova seu de la Caixa de Terrassa, o l’extraordinari edifici del Diari de Terrassa, per exemple) tendeix a buscar solucions provades i poc arriscades, correctíssimes i de qualitat, no ho dubto pas, però que en general contribueixen poc a millorar el paisatge urbà. L’endrecen, el poleixen una mica, l’uniformitzen i amb una mica de sort dissimulen alguns horrors d’altres temps, però segurament els clients (si no són l’excusa…) no desitgen gaires singularitats, a canvi de carregar el seu projecte d’altres extres tecnològics, de benestar…

L’espai públic esdevé més públic que mai (amb les excepcions de les ciutats-aparador, entre les quals la nostra no hi figura), el privat es tanca cap a dintre, defugint l’exhibició però també l’aportació al patrimoni comú, i la marca estètica de l’època queda en mans de les administracions. No en males mans, pel que sembla., encara que hi ha de tot…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Ens veiem a Manhattan

2007-12-04T04:23:00.000Z

Vagis on vagis, al lloc més recòndit del món, sempre t’acabes trobant algú de Terrassa. Fa anys, prenia el te a una botiga d’Istanbul i quan em van preguntar d’on era, vaig dir que d’una ciutat a prop de Barcelona, Terrassa. "Ah, Terrassa!", va dir l’amo. "Nosaltres hi tenim una grans clients. Els Magatzems Serra", va dir. Si fa o no fa, el mateix que passarà aquest proper macro-pont o aqüeducte laboral: semblarà que tots els terrassencs (i els catalans) s’han donat cita a Nova York. Com que això del dòlar va tan barat, et pots comprar a preu de ganga uns quants litres de benzina (de fet, ara per ara gràcies a això no la paguem moltíssim més cara), roba de marca, perfums, i-pods per dotzenes, llogar-te una limusina… Tot per quatre duros. Amèrica està d’oferta.

Les notícies econòmiques a Espanya no són dramàtiques (per més que a alguns això els pesi, aquells que disfruten quan tot va fatal), però tampoc no conviden a fer massa excessos. Res, a fer festa, viatjar, gastar en luxes i plaers diversos… i endeutar-nos una mica més per a la nostra vida futura, que hauran d’allargar artificialment perquè ens doni temps a deixar-ho tot pagat. Igual sí que ens hem tornat bojos, igual sí que no tenim en compte que hi ha problemes en perspectiva i que no tothom se’n pot anar a Nova York quatre dies a fondre la visa. Tanmateix, aquesta alegria que pot ser senyal d’insensatesa, també és un senyal de per on van les coses, els ànims de la majoria de la gent, malgrat el retrat emprenyat i negre que ofereixen permanentment els mitjans de comunicació i l’asfixiant vida política d’aquest país.

Es evident que la mala llet no és tan contagiosa com sembla i que la gent no és tan fàcil d’entabanar. Bona senyal. I que els ciutadans conserven més seny del que sembla. Barrejat amb ganes de viure bé, un punt frívolament. Sí, clar, però no era això el que compràvem amb aquest model de societat de consum i benestar?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Els 2.976 que falten

2007-11-26T18:46:00.000Z

Davant de la immigració, la patronal catalana Cecot manté posicions molt clares. I interessades, clar, només faltaria. Fa el seu paper. Cosa que és d’agrair. Ahir es queixaven, per boca de David Garrofé, del fracàs espectacular d’un procés que, vist objectivament i sense ganes d’enganyar-nos, té una lògica aclaparadora. Curt i ras: anar a buscar a fora els treballadors que ens calen. I fer servir això de filtre per a la immigració. En un any han pogut contractar 19 persones (romanesos, exactament) de les 2.995 que demanaven les empreses associades a la Cecot. A Catalunya sembla que la xifra és una mica més alta, un 15% del total.

No cal dir res més per deduir que el sistema no funciona. Tot són pegues, la paperassa és infinita, el temps s’allarga i les empreses es cansen. On troben els 2.976 que falten? Aquesta és la pregunta justa: no m’imagino 2.976 llocs de treball vacants I si els acaben trobant, caldria veure també com, a quin preu... Els sindicats coincideixen, tot i que subratllen els abusos que s’han produït. Que no sé si són més que els de la immigració més o menys espontània, que ha generat unes bosses de treball a preu de saldo que fa goig de veure. Per no parlar de fenòmens més durs, formes més o menys evidents d’explotació salvatge. La temptació d’aprofitar-se de la feblesa de la immigració és forta, per què negar-ho...

Tanmateix, en altres països i èpoques el sistema de selecció en origen (quina expressió, per favor: sembla que seleccionin conills o blat de moro transgènic) ha funcionat força bé. Molts immigrants espanyols a Alemanya van entrar-hi per aquesta via, en conec personalment uns quants i no n’han parlat mai malament ni els van prendre el pèl més del compte. Ens convé en el fons la immigració desordenada, que abarateix costos i envia missatges contundents als treballadors autòctons? Aquesta també és la pregunta justa...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Una habitació amb vistes

2007-11-24T07:13:00.001Z

A què recorda l’àrea del Vapor Gran? Té un cert aire de ciutat toscana i potser fins i tot algun toc provençal, mediterrani de terra endins. Ho suggereix una barreja de grisos, de vermells siena, torrats, una mica de verd, l’ús de metall oxidat i envellit... Es paisatge post-industrial en estat pur: resumeix millor que cap altre indret de la ciutat uns dos-cents anys d’història, des de finals del segle XIX fins al nostre segle XXI. Tot plegat és encara massa nou i asèptic, massa parc temàtic, per entendre’ns: normal, cal temps perquè sigui un espai viscut, una mica gastat... Però el conjunt (amb l’excepció d’algun edifici tirant a funcional, normalet) té un alt nivell arquitectònic i estètic. Sembla una altra ciutat, però no, és exactament aquesta, una mena de paisatge radicalment terrassenc sotmès a un lifting acurat, on es barregen sàviament la modernitat i la història.

El Vapor Gran és una postal gairebé perfecta, de laboratori, que retrata l’esperit de Terrassa, amb la virtut que és una zona compacta: les altres postals cal anar-les buscant escampades per un paisatge una mica més torturat. Un símbol impecable del renaixement terrassenc.

El nou hotel urbà (Afinia-Nortia-Cirsa, el holding Lao) que s’inaugura demà esdevé un edifici singular, potent però no estrident enmig d’aquesta zona: res a veure amb el campanar estil Mad-Max de la catedral, per exemple... I ja posats a ficar el dit a l’ull, res a veure tampoc amb el model seguit a Sabadell. Aquesta ciutat que era abans gairebé bessona, i que va perdent la tradicional cursa de màxima rivalitat amb Terrassa, ha estat modernitzada de forma brusca (Eix Macià), menys coherent, tot i que en alguns aspectes, com el comercial, té una vitalitat envejable. I aquells “coneguts grans magatzems”, of course...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

Què en fem del Parc Natural?

2007-11-24T07:08:00.000Z

Un parc natural, sí, però per a qui i per a què? Aquesta és la gran qüestió a la que s’intentava donar algunes respostes dimecres passat, a un debat públic, dintre de tot el complex procés de discusió sobre què en fem del parc. Un debat apassionant i d’indubtable interès ciutadà. El parc no genera indiferència, sinó passió i debat: ja anem bé. I amb transparència: millor encara. Dos punts de vista estan condemnats a xocar i a trobar-se: el de les persones que disfruten d’aquest extraordinari entorn natural i el de la preservació del paisatge i el medi.

Tard o d’hora resultarà que no té sentit cap postura extrema: ni un parc sense persones (o persones sense parc, que és una altra manera de veure-ho) ni un parc envaït i malmès per la gent. Al capdavall, segurament la qüestió, com en el cas del verí, rau en la dosi exacta, gairebé homeopàtica: la natura no està al nostre servei (ja hem superat teòricament aquest graó de l’evolució humana), però l’hem de poder disfrutar amb mesura. Hem fet passos de gegant: ja sembla indiscutible que córrer amb quads o motos pel parc és una bestiesa, per exemple, igual com ho són altres comportament agressius. El problema, ja ho entenc, és quan fins i tot l’ús sensible i assenyat, però massiu, de l’entorn "estressa" la natura.

El debat del petit restaurant del cim de la Mola no és nou i té tots els requisits per acabar esdevenint simbòlic: aquí hi ha pistes per valorar les solucions finals, l’equilibri entre tots els interessos o no. La pròpia natura no intervé en el debat directament, però sí que s’expressa de moltes maneres. De les quals no hi ha un únic intèrpret amb veritats absolutes. Entendre-la, sense deixar d’entendre la humanitat, deu ser la clau…

(Diari de Terrassa, Bloc de notes)

El sí (silenciós) al quart cinturó

2007-11-22T04:54:00.000Z

Eren 5.000 o 1.500 els manifestants de Granollers contra el tram oriental del quart cinturó, diumenge passat? Ni idea. Tampoc no importa massa: ja no fem massa cas d’aquestes tristes guerres de xifres. La clau és l’efecte mediàtic, el ressò que s’aconsegueix. I la convicció en els arguments radicalment contraris: es tracta d’una agressió al paisatge, fomentarà l’especulació, cal canviar autopistes per ferrocarrils, cal lluitar contra el canvi climàtic. Ara fem-ho a l’inrevés... No cal muntar una mani a favor de la Ronda del Vallès (el nou eufemisme oficial), perquè no hi aniria ningú, tot i que els partidaris del quart cinturó són molts més, infinitament més. Però podem preguntar a aquests hipotètics partidaris per què hi estan a favor. Tot es resumeix (una simplificació, ja sé) en una expressió: perquè fa molta falta.

Els quatre o cinc grans arguments contraris mereixen molts matisos, perquè dubto que algú digui: volem contaminar més, carregar-nos el paisatge, multiplicar l’efecte hivernacle i especular tant com es pugui... Tenen una part de raó, no pas petita, i han contribuit a retocar –no només és mèrit seu- el mega-projecte inicial. Però insisteixen en el "no", en el blanc o negre, perquè el viratge que estan fent les administracions i els partits polítics ens porta directament al terreny del gris: amb el nom que sigui, amb molta prudència i delicadesa, però fa falta una nova via de comunicació cap al Vallès Oriental i el Maresme. Això no vol dir que no calgui un tren: també, clar, perquè en matèria ferroviària estem per sota dels índex de l’Europa pròspera. Com en densitat de carreteres, mal que ens pesi.

El "no" acabarà quedant fora de joc. Es podrà dir que tothom s’ha venut al diable. Però no haurà estat així. Simplement, de manera molt confusa i durant anys, s’ha anat posant seny. Sense posar barreres al futur ni dilapidar el present. No és un mal resultat. Però ara, per variar, tenim pressa. Molta pressa. El retard acumulat és de dècades...

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

L'ADSL dels cargols

2007-11-22T04:52:00.000Z

A aquest país, la banda ampla ens surt per un ull de la cara. Segons Brusel.les, la paguem un 20% més cara que a la resta de la Unió. Si ho comparem amb la qualitat i rapidesa del servei (amb totes les precaucions que cal quan es fan servir aquesta mena de dades), resulta que a Espanya la mitjana de velocitat és d’entre 1 i 3 megues, mentre que al Japó se situa al voltant dels 100, a França sobre els 18 megues de mitjana... Hi ha un indicador de progrés tecnològic que en aquest camp ens posa en el lloc 22 entre 28 països europeus.

Ens posa dels nervis, sovint amb raó, la situació d’embús quasi permanent a carreteres i autopistes, els retards dels avions, les misèries ferroviàries que ens ha tocat viure... Tenim les infraestructures “hard” al cap i als llavis permanentment, i la cosa seguirà així molt de temps. Però ens empassem amb sorprenent estoicisme un embús tecnològic que no és altra cosa que un fre brutal al desenvolupament, al progrés. Es més espectacular l’enrenou i l’impacte de les obres de l’AVE, sí, però en el món digital progressem (si es pot dir així) a càmera lenta. Aquesta mena d’infraestructures “soft” i serveis de telecomunicacions són tan importants com les altres, tot i que menys visibles. Ens hi juguem el futur, la competitivitat... Els efectes de perdre aquest tren poden ser devastadors, i l’estem perdent. Quan se’ns acabi el “bisness” del totxo ja haurem fet tard. Mentrestant, les operadores van fent de les seves, alegrement, venent-nos una falsa imatge d’innovació, de meravelles digitals, d’ofertes de preus plenes de paranys...

Tenim ADSL a velocitat de cargol. I el paguem a preu de Ferrari.

Un gran negoci. Perquè, aixó sí, les empreses operadores del sector s’estan fent d’or, multiplicant els beneficis i venent-nos com a progrés i modernitat el que no passa de ser subdesenvolupament tecnològic. Fantàstic.

(Diari de Terrassa, Bloc de Notes)

Nadal cada dia...

2007-11-17T10:14:00.000Z

Fa tres setmanes, tres, que al super de davant de casa van apujar ni més ni menys que trenta cèntims el preu d’una ampolla de cava normalet. Misteris del Nadal. Van fer el mateix l’any passat, m’hi vaig fixar. Poc després de festes, van rebaixar-lo altra vegada. L’IPC continua la seva espectacular pujada: la llet ha pujat un 24%, el pollastre un 14,3%, els ous un 9%... I això que les hipoteques i els pisos no formen part del cistell de la compra...

Ahir sortia al diari un reportatge amb dades d’un estudi segons el qual ens gastarem per Nadal 951 euros per cap. No està malament. Ja sé que és una mitjana i una aproximació, però fins i tot em sembla poc. Hi entren aquí la loteria o el quinto, tan terrassenc? I els tangues i calçotets vermells per a cap d’any? Aquest any promet ser ruinós, per això els experts aconsellen comprar els llagostins, el torró o el marisc ara mateix, abans que el preu es multipliqui per dos. Ja podem sortir pitant cap al super, a comprar joguines i regals, perquè les coses van a pitjor i el temps s’acaba. Un dels misteris de l’economia de mercat, sobre el qual no sé si hi ha estudis, és que el Nadal té un efecte espectacular sobre els preus. Una mena d’alegria nadalenca que ho impregna tot i fa que els números ballin... Per Nadal, qui no pateix una bona clavada, res no val...

L’IPC ja va pel 3’6%. Ara falta l’orgia final de preus, el “remate” amb la qual celebrarem com Déu mana un Nadal que, oh miracle, pràcticament dura ja dos mesos: de principis de novembre al gener. I si ho comptem des del primer anunci de la loteria de Nadal, al mes d’agost, encara pitjor. Aviat farem realitat allò tan bonic de “que cada dia sigui Nadal”...

(Diari de Terrassa/Bloc de notes)

Retallar el benestar

2007-11-12T05:52:00.000Z

El benestar i els beneficis tenen en comú que són paraules que comencen amb “b”. Però també paraules plenes de la lletra “e” d’Europa... Dijous a la tarda, al Diari, la Cambra organitzava un debat sobre el futur de la Unió Europea. Insòlit (i positiu) en un moment en què ens estem oblidant d’Europa. Es oxigenant, simplement, l’esforç de mirar més enllà de Madrid i de Catalunya... Hi ha vida més enllà? L’eurodiputat convergent Guardans, integrat a l’Aliança de Liberals i Demòcrates per Europa, presentava la clàssica recepta del seu gremi: cal redissenyar l’Estat del benestar. Això en llenguatge del carrer es tradueix en retallar pensions, serveis, impostos i el que calgui, per fer créixer els beneficis. Que no apareixen mai amb aquest nom al discurs neoliberal: en diuen competitivitat, barrejant-ho sempre (com el catedràtic López-Casanovas) amb el missatge que cal treballar més hores, més dies, millor, fins als 70 anys, amb flexibilitat, mobilitat... i acomiadaments a preu de saldo.

Però ells mateixos es fiquen de peus a la galleda i reconeixen que Europa suporta millor les crisi i tensions que altres blocs que anomenen “regionals” des d’una freda perspectiva planetària. Els ultra-liberals (només en economia) ho tenen gairebé pitjor que els radicals d’esquerres, que fa anys que es van quedar sense la URSS. Ells s’estan quedant sense els Estats Units com a referent. Les suposades virtuts del model americà també s’han perdut pel camí. I resulta, oh prodigi de prodigis, que el model europeu, essencialment socialdemòcrata, amb totes les seves imperfeccions, és l’únic que fa compatibles el benestar i els beneficis. Clar que el benestar té un preu i potser genera aparents ineficiències, però també té infinits avantatges, fins i tot per als que no veuen més enllà dels beneficis a curt termini. La cursa de fons l’està guanyant el model europeu i no l’americà. Ni la guanyarà el xinès, el dia que se’ls obrin els ulls i descobreixin la llibertat i el benestar.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dissabte 10 novembre)

Una ministra amb texans

2007-11-09T06:31:00.000Z

Només ho pot fer una ministra amb “a”, clar. Amb “e” seria impensable... Aquest dimarts la ministra Carme Chacón inaugurava el Parc de Guernika, a Terrassa i ens situava com un referent per a totes les Espanyes en polítiques d’habitatge. No està gens malament. Clar que estem en campanya, evident, però això no fa més relatives ni menys creïbles algunes veritats. Incòmodes per a alguns: evident, també. La ministra venia amb tot l’embolcall ministerial de rigor: escortes alts i cepats, mossos d’uniforme i de paisà, cotxe oficial, col.laboradors, assistents... I repetint a tort i dret el nou mantra polític “Govern/Gobierno de Espanya/España”, que és el que ara toca.

Normalment ens fixem poc en el vestuari dels ministres-homes. Es perfectament previsible. Poder igual a “traje” i corbata. Com a l’empresa. Poder a l’estil masculí, clar. L’excepció són els actes populars i mitins, on apareixen les camises més esportives però formaletes i els polos. Inclosos els Lacoste, clar. Diguem que així s’apropen més al poble. Però l’uniforme és l’altre, amb algunes excepcions. La ministra Chacón venia a Terrassa amb texans i americana de pell. I no per això semblava ni era menys ministra. Sembla anecdòtic, sí, però no n’és gens. La política són també les formes, perquè expressen un fons. Com les paraules. Les dones hi aporten no només noves idees, noves sensibilitats i un imprescindible combat per la igualtat, només guanyat a mitges. També petits detalls, com uns texans.

Dibuixen així el paisatge d’una nova política, més igualitària, més plana, menys imperial, més escandinava. Ikea a la república independent de casa teva, inspiració sueca també en el benestar i en les formes polítiques. Entre el soroll i la fúria de la política espanyola algunes coses van canviant...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 8 novembre)

L'Axel al setè cel

2007-11-06T18:43:00.000Z

Un dia de novembre de l’any passat l’Axel Oliveres va pujar a la seva moto i ja no va tornar. Aquests dies he recordat l’aire fred del cementiri, una tarda d’adéus. Una irònica cançó de Jaume Sisa va esdevenir la banda sonora del funeral i se’m va quedar al cap quan ens n’anàvem, quan els grups s’anaven desfent, quan ens acomiadàvem d’aquells que feia anys que no vèiem i que trigaríem a tornar a veure. L’Axel era el segon dels meus que se n’anava, així, fum, cendra que es desfà en el vent. El primer amic mort va ser el Joan, fa molts, molts anys. Històries corrents, quotidianes, de terrassencs poc il.lustres però molt rics: tothom té les seves pròpies absències en algun racó de l’ànima, allí on rau aquell buit secret que només tu coneixes... Però no tots els buits són tan plens.

Ell de tot plegat potser n’hauria fet un acudit, un acudit amb una espurna de llum. Com la que posava en tot el que feia. Com la que animava la seva passió d’artista, les contradiccions: el compromís amb el seu propi destí, que havia estat capaç de forçar i mantenir. Una petita història humana d’heroïsme, exemplar: la de l’home o la dona que lluiten per ser fidels al que són i al que volen ser. Que no es rendeixen. L’Axel va deixar acabat el veritable quadre, el de la pròpia vida. A mitges, sí, però acabat, ple de significats Aquesta és la divina ironia de la mort. L’àngel negre que l’esperava en aquella carretera ho sabia. L’Axel no.

Com cantava el Sisa del setè cel, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d’algú...

Ningú no hauria de construir la seva casa sobre un pont, oi?

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts 6 novembre)

Ara fa ja un any...

Les hipoteques dels immigrants

2007-11-05T04:54:00.000Z

La pàtria és allà on tens la hipoteca. Així de clar. Parlaràs millor o pitjor les llengües, dues, d’aquí. Resaràs potser a un déu estrany o a cap, tindràs costums xocants, potser no tindràs gaire respecte cap a les dones, o vindràs de les remotes terres europees on acabava l’imperi romà, o potser parlaràs el castellà amb un dolç accent americà. Però si firmes una hipoteca aquí a trenta o quaranta anys, aquesta serà la teva pàtria i sobretot la dels teus fills. La hipoteca lliga més que qualsevol altra cosa...

Gairebé un 37% dels compradors de pisos de segona mà són immigrants. Eqüatorians la majoria, seguits pels marroquins i els romanesos. Intermón assegura que els immigrants paguen un 3 o un 5% més que els indígenes per un pis: no m’estranyaria gens. Lògic, al final, el negoci és el negoci: les actituds davant la immigració tenen dues cares. No és igual quan són veïns més o menys molestos que quan són clients i paguen com tothom. Tanmateix, fins i tot entre ells hi ha diferències, classes... Els xinesos compren pisos de 296 mil euros, de mitjana. Eqüatorians, bolivians i colombians s’hipotequen per uns 210 mil euros. Els indis i paquistanesos, pels volts dels 200 mil euros. I els africans, per uns 167 mil...

Les hipoteques retraten cruament els diferents estrats de la immigració: diversos graus d’estabilitat, de progrés, de fiabilitat davant dels bancs i caixes. Amb les hipoteques es tanca el cercle de l’arrelament. El principal i els interessos es queden aquí, van a parar als venedors i al sistema financer, amb els diners que treuen de la feina d’aquí. Encara són pocs, però quan esdevenen “propietaris” endeutats de per vida, ja són dels nostres. Per molts anys...

Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dissabte 3 novembre

La llet, les pomes i la benzina

2007-11-04T12:11:00.000Z

Un litre de llet ja val gairebé com un de benzina. Amb la diferència que la llet no porta tots els impostos de la benzina. Mentre al gran teatre de la vida pública nacional discutim sobre els esvorancs de l’AVE, la digna sentència de l’11-M, les balances fiscals, la qualitat democràtica o la masia comuna del catalanisme, van passant coses. Cosetes sense importància. Llenguatge poètic, com diria Machado a través de Mairena: “Lo que pasa en la calle”. La llet puja en un any un 25%, mentre que la benzina ha pujat poc més d’un 3%. Les pomes, un 21%. Els ous, un 32%. Les hipoteques, més d’un 20%. L’IPC oficial de 2007, la famosa cistella de la compra amb 500 productes, entre els quals no hi ha les hipoteques, acabarà potser una mica per damunt del 3%.

Aquest pont de Tots Sants, si aprofitem per donar un voltet “low cost” per les europes, allò que abans en dèiem l’estranger, ens adonarem una vegada més que pel que fa als preus de les coses quotidianes les distàncies s’escurcen. No passa el mateix amb els ingressos. Però la veritat oficial, sobre la qual giren tantes coses, és l’IPC, on es barregen productes molt quotidians amb altres d’ús més esporàdic. Van malament les grans xifres de l’economia o les empreses? Ho deia Montilla l’altre dia a Terrassa, al sopar de l’empresari, a un públic poc predisposat a admetre-ho: van raonablement bé. Però al carrer les coses van canviant. Imperceptiblement per a les estadístiques. Però hi ha molta gent que sí ho nota. I força. Ja els hi poden explicar el que vulguin de l’IPC. Quan compres uns tomàquets, un enciam, un cartró de llet, la realitat és una altra. El que passa al carrer, al súper.

Diari de Terrassa / Bloc de notes / Divendres 2 novembre

Manuel Lao puja a l'ascensor

2007-11-01T16:32:00.000Z

Manuel Lao, l’home de Cirsa (ara sota l’advocació de la vella deesa Nortia), mai no ha estat gaire ben vist a Terrassa. Això no és Amèrica, aquí no n’hi ha prou amb guanyar diners per pujar a l’ascensor social. Els diners no ho són tot: compta d’on vens, qui són els teus pares, on has estudiat i amb qui... També compten les maneres, que ajuden a encaixar socialment: com et vesteixes, com parles, amb qui vas, d’on ets soci... Tinc la sensació que Terrassa és una ciutat difícil, en aquest sentit. No tota Terrassa, no, perquè és ciutat d’oportunitats, molt més oberta del que sembla, de gent que es busca la vida i tira endavant. Em refereixo a una certa Terrassa, diguem que la de tota la vida, o més exactament, la que s’ha assimilat a aquesta èlit i l’ha acabat substituint a l’aparador.

En aquesta Terrassa Manuel Lao no ha encaixat mai, no l’han acceptat i em temo que ell tampoc no ha fet els passos adequats. Qüestió de pell, sobretot. Tampoc no li deu haver interessat massa, tot i que una mica sí, no ens enganyem. Amb la boca petita. Qüestió de “carinyo”, que a ningú no li sobra. Barrejat amb l’ego, que com la paraula indica, és qüestió molt íntima i personal... I relativa. A la nit de l’empresari aquest dimarts li van retre homenatge i li van donar una empenteta cap a l’ascensor social. El toc neoliberal de la Cecot és una de les claus per a això, en el marc de la silenciosa lluita pel lideratge empresarial a la ciutat. I més enllà, perquè el món no s’acaba en el que un antic regidor anomenava (sense vergonya, però no sense seny) la “Terrassa estricta”. La ciutat s’està fent més gran del que ens pensem.

No perdem de vista la Cecot, que, amb això de la globalització, la “t” final cada dia pesa menys. O més, segons com es miri...

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / 1 de novembre

Què val el treball de les dones?

2007-10-31T17:53:00.000Z

Treball domèstic, clar. O sigui, el que no es paga. L’altre sí que es paga, tot i que encara val menys que el dels homes. Què val planxar una camisa? I portar els nens al col.le? I fregar el terra o deixar els vidres com una patena? I cuidar els avis? I cuinar dinars, sopars i àpats sense final? No pregunto què val el sexe, perquè molta gent s’ho prendria fatal, tot i que hi hauria molt a dir...

Una experta del CSIC ha posat una xifra aproximada. La feina domèstica de les dones espanyoles val uns 424 mil milions d’euros anuals. La xifra equival ni més ni menys que a la meitat del producte interior brut. A Catalunya la Gene mou una xifra similar: el 40% del PIB català, uns 74 mil milions d’euros. Les tasques domèstiques de les terrassenques valdrien, si no em fallen els números, uns 370 milions d’euros anuals. Uns cent milions més que el pressupost municipal, per comparar-ho amb alguna cosa.

No ens espantem, ningú no proposa (per ara) pagar aquestes coses que fins ara no tenien ni preu ni massa valor. Eren com la pluja, fenòmens naturals: una sèrie de coses es feien soles, per art de màgia, mentre els homes eren fora de casa guanyant-se la vida. Ja se sap, les camises tendeixen no a arrugar-se, no, sinó a planxar-se soles i a posar-se soles als penjadors... Tradicionalment era un gran misteri en què ocupaven el temps les dones, mentre els marits lluitaven per tirar endavant la família... i mantenir les dones i els fills.

Tants segles mantenint-les aparentment, oi?, i ara resulta que si fem números els homes estem tan endeutats que no ho podrem pagar mai... I això sense parlar del sexe, que barrejar-lo amb els diners ha estat sempre de molt mal gust.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimarts 31 d'octubre

Pisos amb cotxe de regal

2007-10-31T17:49:00.000Z

Com canvien les coses. Ara si et compres un pis et donen facilitats de pagament (carències, és a dir, més corda perquè et pengis...), et regalen un cotxe, un any d’hipoteca, els mobles del pis... El que calgui. El client torna a ser el rei i cal guanyar-se’l i mimar-lo. Les vendes del sector immobiliari han baixat globalment al voltant d’un 35% al nostre país. En un sector més normal això seria una tragèdia, en el món immobiliari significa que ja no lligaran els gossos amb llangonisses. S’ha acabat allò de sortir corrent a treure diners del caixer automàtic per abonar la paga i senyal, segurament es vendran menys pisos a cop de Visa a les fires d’habitatge. Però seguiran fent bons negocis.

Alguns experts interessats envien missatges al mercat: els pisos pujaran de preu espectacularment en els propers dos anys. Però la realitat els desmenteix. D’una o altra manera es retallen preus. Ja hi ha qui descobreix que els seus futurs veïns han pagat menys per un pis similar al mateix replà, la qual cosa vol dir que tu deus al banc més diners que els que val el teu pis. Un bon negoci, sí, senyor. Qui deia fa quatre dies que els pisos no baixarien mai de preu?

I a la pràctica hem reinventat, creativament, això sí, el lloguer. Perquè una hipoteca a 35,6 anys (o a quaranta o a cinquanta en casos extrems) no és molt diferent que un lloguer. Bé, una mica diferent sí que ho és: surt més car, però a canvi et sembla que ets el propietari. Això sí, ara pots sortir de la immobiliària amb les claus del pis i del cotxe. Téns tota la vida per pagar-ho còmodament...

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimarts, 30 octubre

Blogolàndia terrassenca

2007-10-26T14:39:00.001Z

Són uns dos-cents, aproximadament, els blogs terrassencs. Aplegats a blocs terrassencs (una iniciativa de Drac Telemàtic, amb l’impuls de gent com l’Enric Pujol o la Núria Masdéu) o al blogroll del http://www.terrassa.net/ es (sota el paraigua de l’Ajuntament i CaixaTerrassa). Des d’aquests dos aparadors es pot navegar pel que no és encara una ciutat o una comunitat digital, sinó per una mena d’arxipèlag. Illes digitals que es poden agrupar per categories: opinions d’actualitat, periodisme, cultura, educació, polítics, esportius, fotografia, internet, música, sobiranistes, d’apunts personals... L’oferta és espectacular i va prenent forma, espontàniament. S’està configurant un altre mapa de la ciutat, a internet, però encara no és visible el dibuix: el fenòmen és molt individual encara, i probablement aquesta sigui la gràcia. Individual, lliure, gratuït, llibertari... Abans de l’estiu es va fer una primera trobada de blocaires/bloggers, i se’n preveu una altra per a la tardor.

Hi ha qui diu al món estan censats de 70 a 120 milions de blogs. I la xifra creix espectacularment. Tanmateix, la xifra interessant i impossible de saber és quanta gent els llegeix... Uns 200 blogs terrassencs no són molts, per comparació: un per cada miler de terrassencs. Però creixen com bolets. En paral.lel a la fundació virtual d’una mena de Catalunya “punt cat”, que a la xarxa existeix amb plena independència i força marxa: acabarà esdevenint el nostre “second life”, a aquest pas...

Es cap de setmana, hi ha temps per xafardejar una mica per la xarxa... Global i local al mateix temps, qui ens ho havia de dir fa només quatre dies.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dissabte 20 octubre

No sense el meu [‘ai.pod]

2007-10-26T05:23:00.000Z

Algunes petites coses tenen el poder de canviar el món. Com el famós i-pod, que aquest passat dimarts complia sis anys. El 23 d’octubre del 2001 es posava a la venda un petit gadget tecnològic revolucionari: l’i-pod. Pronuncii’s [‘ai.pod], please... Gràcies al format mp3 (de finals dels 90), l’e-mule, l’i-tunes i tot això, va jubilar directament els walkman, que ara semblen prehistòrics. L’enginyer Tony Fadell va tenir una gran idea i va anar a vendre-la als seus ex-jefes d’Apple: construir un reproductor portàtil de música en mp3, un aparell que fos “friendly”. Així de senzill i de màgic.

Els terrassencs, en aquests sis anys, hem comprat, a ull, uns 13.000 dels 100 milions d’i-pods que s’han venut al món. No semblen molts, aparentment. Però la clau està en qui els compra: la generació i-pod. Gent gran, sí, però sobretot joves i adolescents, la generació del messenger, la generació internet, els nois i noies que ja tenen mòbil als deu o dotze anys. El secret? Un aparell que t’acompanya en la vida diària, que va amb tu a tot arreu. I un disseny brillant i “cool”, la gran clau de molts negocis del segle XXI: hi ha milions d’empresaris i directius que ho saben però no ho apliquen.

Aquest petit aparell, que ara es comença a barrejar amb la càmera de fotos, el mòbil, el reproductor de video, la tele i internet, és ja una icona del nostre segle. Ens canviarà la vida. I si fa uns anys el poder adquisitiu comparat entre països es calculava amb l’índex BigMac, ja hi ha qui proposa fer-ho a partir del preu de l’i-pod. Dissenyat als USA i fabricat a la Xina, of course. I d’allà a la nostra butxaca.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dijous 26 octubre

El metre quadrat i el negoci rodó

2007-10-24T18:57:00.000Z

Una empresa terrassenca, distribuïdora de productes de neteja, acaba de traslladar el seu magatzem del barri-polígon del Segle XX a Castellgalí. La nova nau li ha sortit un 60% més barata que a Terrassa. Un xollo irresistible. Disnòrdic factura un milió d’euros anuals i dóna feina a vuit treballadors, dotze en un futur. Poca mà d’obra, molta necessitat d’espai, tecnologia que abarateix costos, marges justets… Típic.

Terrassa tindrà dificultats en el futur per retenir aquesta mena d’empreses, a canvi d’esdevenir molt atractiva per a nous tipus d’empreses, més lleugeres de pes o més grasses de marges. Veurem més deslocalitzacions suaus, nord enllà, cap a la Catalunya interior, una terra extraordinàriament buida. I amb terrenys a un preu molt millor.Pobles i ciutats que jugaran a fons una de les bones cartes que Terrassa té a les mans: les comunicacions. Milloren per a tots, inclosos els que competeixen amb nosaltres. No té remei. I beneficien i perjudiquen la ciutat en diferents proporcions. Pots treballar a Terrassa i comprar-te una caseta bé de preu a Sant Vicenç de Castellet… i passar-te hores a la carretera, clar. Les empreses poden fer el mateix i mantenir els clients terrassencs o metropolitans, que acostumen a ser la clau del negoci. Això demana més camions, carreteres, nous costos de transport…

El cercle infernal d’un model insostenible però imparable: quan compres tomàquets, compres el camió que els porta des d’Almeria, el gasoil, els peatges, el camioner, la logística… El tomàquet acaba esdevenint el que menys val: s’acaba plantant on és més barat el metre quadrat. Però aquest és un altre tema, i no menor.

Article publicat al Diari de Terrassa / Bloc de notes / Dimecres 24 octubre

Una catedral com Déu mana

2007-10-24T06:11:00.000Z

Terrassa no surt cada setmana a la “Hola”. Ni al “Lecturas”. Ni a tants i tants programes del cor i l’entrecuix. El casori del nen Thyssen i la Blanca Cuesta ha passejat pel paper couché de mig món la imatge de Terrassa. Tres localitzacions clau: la Masia Freixa (espectacular com a fons per a declaracions a la tele), la plaça Vella (força televisiva i resultona, la veritat) i la catedral del Sant Esperit. Ai, la catedral...

Per a Terrassa és bo que siguem la seu d’un bisbat, quinze segles després d’aquell bisbat d’Egara. No cal ser de missa per valorar la importància de tenir bisbe i per respectar-la. Com és bo per a una ciutat que “capitaleja” en molts sentits ser la seu d’institucions, empreses o xarxes clau. Però clar, cada capitalitat demana el seu símbol. Un símbol que estigui a l’alçada del que representa. I el d’un bisbat és una catedral com Déu mana. No el Sant Esperit que, ja em perdonaran si cal, és una de les esglésies més lletges i no dóna la talla com a catedral. No per a casoris de la “jet”, no, sinó com a imatge arquitectònica d’un bisbat. Poques coses hi ha més simbòliques que una catedral, i l’església romana ho sap perfectament, perquè domina la tècnica des de fa segles.

Hi havia un projecte inacabat, crec que del segle XIX o principis del XX. Va ser destruïda durant la guerra civil, sí, però pobrament reconstruïda. Avarament, diria jo, cosa que xoca fins i tot amb les grandeses del nacional-catolicisme: ni en aquells temps de catolicisme obligat i grandiloqüent no van ser capaços de construir la gran església de Terrassa. Ara llueix uns quants tocs de modernitat que... ai, en fi, deixem-ho estar. Potser sí que, tenint en compte que el projecte de palau episcopal és impecable, obra de Jan Baca, caldria posar-s’hi un d’aquests segles...

Nota: la foto, excel.lent, millora molt la realitat...

La vida en V.O.S.C.

2007-10-20T07:11:00.000Z

Hi ha dies que, la veritat, costa viure en català. Ni tan sols en V.O.S.C.; versió original subtitulada al català. Demanes al bar un cafè amb gel i et porten un cafè amb llet. Truques a una empresa i et contesten en peruà, cubà, argentí o eqüatorià. En aquests casos, et costa fins i tot viure en V.O.S.E.: no estarien de més uns subtítols en espanyol. Vas a uns coneguts grans magatzems (ja se sap, sí, “aquells” coneguts grans magatzems) i ni de casualitat se t’adreça ningú en català. D’entrada, no. Com a molt, si tu ho fas, descobreixes que t’entenen força bé, però poques són les dependentes (ja que ells, tan “trajats”, semblen tots jefes…) que t’acaben responent en català.

No és que jo tingui grans traumes amb això, no. Vaig fent. Però també me n’adono de com són les coses…

El problema el comencen a tenir els que es pensaven que aquí podien viure només en castellà, ignorant olímpicament el català. No són pocs i cada dia es destapen una mica més. Ara pateixen: resulta que acaben de descobrir que el castellà o l’espanyol és molt més divers. Vaja, que hi ha moltes llengües en una. I que molts/es dels que acaben d’aterrar des de l’altra banda del “charco” venen amb una llengua pròpia a l’equipatge, no tan semblant a la nostra. I com que en teoria som germans i tot això de la mare pàtria, tampoc no s’hi esforcen massa. L’efecte és curiós: el castellà a Catalunya també grinyola. Però no ens angoixem: l’estudi que abans d’ahir presentava en Salvador Cardús sobre els usos lingüístics a l’oci i la comunicació presenta un retrat contundent. Més clar i català, impossible. El castellà guanya.

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 19 octubre)

Carmanyola-sex.cat

2007-10-18T17:18:00.000Z

Té la seva conya que la secretaria de Política Lingüística de la Gene col.labori amb el Terrassaeròtica.cat. Però en fi, tot sigui pel bé de la llengua... Avui comença aquest festival centrat en el Faktoria, a més d’altres espais com el Bugalú o Ars Amandi. Des dels temps heroics i olímpics de la Primavera Eròtica i el Falómeno que va aixecar (mai millor dit) el Kiku Mistu, aquesta ciutat, que sempre ha estat més aviat tocada (poc) i posada (molt), no havia tornat a tenir festivals calents. Ja era hora. Més pel vici (mesurat, a la catalana) que per la normalització, la veritat.

Ara, amb doble calçador, que ho fa tot més passable i amable, de la mà de Conrad Son: en català sisplau (brillant i insòlit argument de marketing, almenys es diferencia el seu producte en el mercat del sexe, força saturat de clònics) i pensats també per a dones, que segons ell esperen altres coses del porno... Genial, el filó que ha trobat i explotat en Conrad Son: el porno i el soft a la catalana. Des de la peli “Les excursionistes calentes” ha contribuït a la normalització lingüística i s’ha muntat, intel.ligentment, un bon bisnes: documentals, llibres, una peli marranota per a dones (“Laura està sola”), investigacions sociològiques (gràcies a ell sabem per exemple, oh meravella, que el 48% de les catalanes ha provat un consolador, percentatge que ignoro si és homologable), un cabaret eròtic català, la primera peli fetish en català...

En fi, veurem si aquest festival no passa de ser el rotllo d’una nit o esdevé una relació estable, que no estaria gens malament. Per excusa cultural i lingüística no quedarem...

PS) Per cert, poso www.conradson.cat a l'explorer i no em surt res...

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 18 octubre)

El 15%, al 8%

2007-10-18T04:20:00.000Z

El 15%. Aquest és el percentatge dels seus ingressos que els immigrants envien als seus països d’orígen. L’any passat, gairebé 7.000 milions d’euros. Al voltant dels mil cinc-cents euros per immigrant, calculat a ull, que no són pocs diners. Si aquests números són així, de Terrassa surten cada any, a ull també al voltant dels 30 milions d’euros cap als països d’orígen d’aquests terrassencs nascuts a fora. Gent que ha vingut aquí a buscar-se la vida i que ajuda als seus parents a base d’una tramesa mensual de diners. Això dóna una idea molt relativa dels diners que significa la immigració i del pes (i interès) econòmic que va adquirint la població immigrada. I del paper indirecte que té el fenòmen en la millora (molt relativa) de les condicions de vida de molta gent a països llunyans.

Les xifres es refereixen només als diners enviats per tramesa bancària, amb un cost mig del 8%, que no està gens malament. Segurament s’envien més diners, a través de sistemes més tradicionals i casolans. Als bancs i caixes els comencen a interessar els immigrants. Un de cada tres clients nous acostuma a ser immigrant. I els milers de milions d’euros que circulen per aquests móns de Déu poden deixar un marge ben interessant a l’entitat que els gestiona. A més de la possibilitat de que el sistema acabi "bancaritzant" mica a mica totes les trameses… Com les hipoteques o el consum de telèfon mòbil per trucar a casa. Són sectors en els quals hi ha també negoci. Per damunt de races, religions i orígens. El mercat acaba essent el mercat. Ja va bé que sigui així: senyal que les coses funcionen.

I tothom, d’una o altra manera, més o menys evident, hi surt guanyant. Uns més que altres, clar...

Google, Terrassa y Thyssen

2007-10-18T04:16:00.000Z

Si busques Terrassa al Google et surten gairebé 8 milions de resultats, als que caldria sumar més de 400 mil de "Tarrasa" i uns 300 mil d’Egara: segur que molts, però, coincideixen. Per comparar, Barcelona dóna 203 milions. Si escrius Borja Thyssen, apareixen 700 mil resultats. I si combinem el nom del nen de la Tita Cervera i el de la ciutat, en surten més de 51 mil. Aquests són nous de trinca: podríem dir que hem pujat una mica en al rànquing gràcies al fantasmagòric casori que van cometre la setmana passada al Sant Esperit, amb nocturnitat i traidoria… La xifra del Google és un barem com un altre qualsevol per mesurar (no per valorar) l’impacte de la notícia rosa.

Es fa més difícil saber quants lectors ha tingut el tema a internet, però deuen ser centenars de milers… El Google, interpretat una mica a la brava, és força objectiu. Caldria sumar a això els amplis espais que tota la premsa seriosa, tota, ha dedicat a l’esdeveniment. A més de les revistes roses, els programes de ràdio i tele plens d’imatges… Poques vegades serem tan famosos: només la crònica rosa i la de successos donen a una ciutat com la nostra (gran a escala catalana, mitjana a escala espanyola i europea) audiències tan milionàries. Molta gent seguirà sense tenir ni idea d’on cau Terrassa ni de què fem els terrassencs, però sabrà que aquí es va casar el nen de la Thyssen, que tenim un equip de futbol a primera (ojalà) o que hi ha hagut un horrible crim.

Hi guanyem alguna cosa? Més aviat no. Però, mentre sigui per casoris, tampoc no hi perdem res. Algun que altre turista es deixarà caure. I el renom no dóna de menjar, però a la llarga tot ajuda…

PS) I Sabadell? Com queda Sabadell al ranking?

Polítics descorbatats

2007-10-18T04:11:00.000Z

Política i corbata. Corbata i calers. Corbata i poder. Corbata i penis... Interesants binomis... En el cas dels homes, fins fa poc, gairebé una maledicció bíblica. Ets un mascle-alfa o et creus que n’ets? Has de donar una imatge seriosa? Doncs et toca corbata. Amb més o menys neurones i més o menys atributs: 120-150 centímetres de corbata ajuden a aparentar. Del “mercadillo”, del Carrefour o del Penny-ell, però d’uniforme.

A la política això ha començat a canviar, més al món local que a altres nivells: el poder no ha trobat encara un uniforme alternatiu per lluir poder. Bargalló era un rara avis... I com que als ajuntaments això del poder és força relatiu i a les ciutats tots ens acabem coneixent, les normes del vestuari masculí es van relaxant. A l’empresa no tant: Caixa Terrassa és una excepció, a l’estiu, quan apuja la temperatura de l’aire condicionat i permet que tot quisqui (masculí) vagi descorbatat i en mànigues de camisa.

No és que els plens municipals siguin una passarel.la de moda, però segur que ajuden a veure trend-ències... I la corbata ja no és ni norma ni excepció. El paisatge masculí canvia lentament. Un alcalde que presideix un ple amb americana i polo, com Pere Navarro, era impensable fa poc. Royes era capaç de pujar a la Mola amb mocasins i corbata, ell i la corbata eren inseparables. Un polític en texans és menys polític o menys seriós? No, i en això hem avançat. La societat es fa una mica més igualitària, més flexible. Però sense corbata queda més a la vista la persona: la tendència és un poder masculí menys encarcarat, més descorbatat. Millor o pitjor? Depèn, no ens enganyem. La proximitat i la qualitat política o humana són virtuts de l’ànima i no del vestuari. Sense corbata es nota més.

Una, diversa i lliure

2007-10-13T06:37:00.000Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres 12). Montilla és avui a Madrid, on participa als actes del 12-O. Mas el critica, oblidant que Pujol (aquells llunyans temps en què el feien “español del año”...) també hi anava molt de tant en tant, com Maragall. Normalitat democràtica? Sí. “Hacer de tripas corazón”? També. Un gest simbòlic? Obvi. Però sobretot un gest pràctic, estratègic: no deixar Espanya en mans dels que només la volen per a ells i a la seva manera. Dit en plata: que Catalunya té pista per córrer mentre els discursos de la tele siguin els de Juan Carlos i Felipe VI i no els d’un Rajoy disfressat de president de la III República espanyola. Encara que quatre radicals cremin fotos del rei al raval de Montserrat de Terrassa o a Girona, 8 de cada 10 catalans ho rebutgem, i la gran majoria tampoc no condemnaríem ningú a la foguera per això. Foc d’encenalls, vaja.

Aquesta monarquia és l’únic camí transitable a una Espanya plural que sense trencar-ho tot no ofegui ningú. Perquè sigui més gran, més una i més lliure (d'una altra manera, ja ens entenem...) haurà de ser molt més diversa i flexible, i perquè això sigui viable i acceptable per a molts milions de persones serà imprescindible una corona. Entre l’espanyolisme genital i l’independentisme radical hi ha un únic camí transitable, la monarquia federal. Ja ho anirem aprenent, encara que tinguem el cor republicà.

Però de moment, aquest divendres festiu de banderes i símbols, molta, moltíssima gent a Catalunya (no tota) es mira amb fredor la bandera espanyola. Ull, no amb fàstig: depèn del que simbolitzi. Si fa o no fa, com la catalana, tot i que la relació amb la senyera és més carnal. Ara, una relació més fatigada... Mentrestant, compàs d’espera. A veure a on anem a parar i si val la pena. No és encara el moment de normalitzar això de les banderes: per molts anys generaran incomoditats als balcons oficials i als cors. Però malgrat el soroll i la boira no anem tan desencaminats...

El factor R*

2007-10-13T06:35:00.000Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dijous 11) L’efecte papallona, a mig camí entre la poesia i la teoria del caos, afirma que el vol d’una papallona a Hong Kong pot provocar una tempesta a Nova York. No sempre cal anar tan lluny. Només és qüestió d’ampliar el camp de visió: la política terrassenca no sempre és esclusivament el que passa a Terrassa. Tot i que els polítics terrassencs solen ser molt locals. Pocs són o han estat els que juguen un paper important al terreny de joc nacional: no gaires més enllà de Pere Navarro, Manuel Royes i Josep Rull i potser, fa anys i a una altra escala, en Roc Fuentes. Pocs per a la quarta ciutat de Catalunya, certament. Un marcat localisme és un dels trets clau del caràcter polític terrassenc des dels primers anys de la transició...

Aquests dies l’efecte papallona es barreja amb el factor R*. Josep Rull, un polític clau al si del nucli dur d’Artur Mas, a la vora del “pinyol”, apareix com una alternativa a Oriol Pujol -el fill del presi- com a portaveu parlamentari de CiU. Sembla que la decisió final no es produirà fins a finals de mes. Veurem. Oriol Pujol, David Madí i Francesc Homs es posicionen com els tres magnífics de CiU, amb Duran Lleida jugant per la banda i força per lliure: els tres es repartirien els papers de portaveu, comunicador i pensador. L’hipotètic ascens del brillant parlamentari que és Josep Rull des de la primera a la primeríssima divisió de CiU, comportaria moviments decisius a la política terrassenca, que almenys pel que fa a la batalla de cada dia (més mediàtica que altra cosa), es planteja sovint a partir del que diu o fa ell: a canvi, però, no aconsegueix situar-se a l'autèntic terreny de joc... Tard o d’hora és probable que això passi, d’una o altra manera. S’obririen així escenaris nous en un panorama polític que és i seguirà essent molt estable. Però no abans de set o vuit anys. I després d’uns quants “efectes papallona”...

Fe d'errades (21.10.2007). Entre els polítics que han tingut una destacada projecció exterior em vaig oblidar de Raimon Escudé, que durant força anys va ser diputat al Parlament i portaveu parlamentari de CiU: anys després ha acabat a ERC. També, a un altre nivell pel que fa a la projecció, caldria esmentar Oriol Badia, que va ser conseller de la Generalitat amb Pujol, i Ferran Pont, que feia tàndem amb Escudé al Parc de la Ciutadella...

Globalització sense condó

2007-10-11T05:24:00.000Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimarts) Els terrassencs consumim uns 600.000 condons a l’any, dels 128 milions que es consumeixen a Espanya. Si els terrassencs o els rubinencs decisissin boicotejar les vendes de Durex (improbable, tampoc no va passar amb deslocalitzacions salvatges com les de Gillette o Samsung), la firma britànica ho notaria: és la número 1, amb un 26% del mercat. No caldria renunciar heroicament al sexe: n’hi hauria prou amb canviar de marca. Però tal com van les coses, tancaran la fàbrica de Rubí, on des del 1988 produeixen 1’8 milions de preservatius diaris, i no passarà res. Els consumidors espanyols no som conscients de la força que tenim. Deixaran uns 230 treballadors al carrer (moltes dones d’uns 50 anys) i fabricaran a Tailàndia i India. País on per cert viu Krishna Reddy, científic batejat pel New York Times com el Leonardo dels preservatius…

El motiu oficial, perquè alguna cosa s’ha de dir, és la falta de competitivitat. El real, ja el sabem: han de seguir guanyant 1 milió d’euros anuals de benefici a base d’estalviar en sous. El de sempre: fabricar baratíssim a Asia i vendre caríssim a Occident. Passa cada dia i seguirà passant, sobretot amb aquestes empreses globals que quan arriben les rebem com a "Bienvenido Mr. Marshall", tot facilitats i bon rotllo, i un bon dia se’n van i ens deixen amb un pam de nas. Es molt més interessant el capitalisme local, del país, arrelat, compromès amb la societat. Amb responsabilitat social.l L’empresariat que té cara i noms propis, al qual li costa molt tirar endavant el negoci. Poc mimat, sovint. O molt menys que el que mimem empreses com Durex. Nom que li van posar a la casa el 1929 i que significa en anglès: durabilitat, fiabilitat i excel.lència. Durability, Reliability and Excellence... Ha durat poc i ha resultat poc fiable. I tanquen fins i tot el centre de disseny de Cambridge: l’excel.lència se l’emporten a Asia també.

En territori comanxe

2007-10-11T05:21:00.000Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dimecres) Esperanza Aguirre, la presidenta madrilenya, dinava a Terrassa divendres passat amb els regidors vallesans. En aquest viatge a províncies, Espe els portava el "carinyo i l’admiració" del PP madrileny als seus col.legues catalans, que acaben de canviar d’estratègia (de la tebior de Piqué al vigor de Sirera) als darrers minuts d’un partit que tenen força perdut a Catalunya. Els venia a dir que no defalleixin, que han de lluitar a base de pic i pala en terra estranya. Agradi més o menys, aquesta dona és un dels principals valors del PP i també venia, és clar, a reforçar les seves posicions de cara a futurs moviments interns.

El discurs que fa té uns quants elements interessants. Dos, principalment. Primer, atribuir l’altíssima abstenció a l’onada catalanista dels darrers anys, oblidant que neix precisament de les tensions de l’era Aznar; d’aquí dedueix que tots els abstencionistes, pobres orfes, són virtuals votants del PP… Segon, renegar dels que volen enfrontar Catalunya i Madrid, i després dir que el govern racaneja les inversions a Madrid; la conclusió implícita està servida i sembrada. Un altre element interessant, en el rerafons, és la poderosa imatge d’una mena de Fort Apache envoltat pels indis, una imatge que transpira tot el seu discurs i no només el seu.
Es dibuixen així, a efectes pràctics, els tres o quatre grans eixos de la doctrina electoral dels populars catalans, als quals cal sumar la sorollosa doctrina general que surt del carrer Génova. El mes de març es veurà, perquè a més del govern, el que està en joc és l’ànima d’Espanya. I ara per ara pot passar de tot.

L'hipoteca a l'inrevés

2007-10-08T04:49:00.001Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, dissabte) Aquest cap de setmana la gent gran de Terrassa omplirà el saló que se celebra a la Fira. Hi ha un munt d’activitats organitzades al voltant dels interessos de més o menys el vint per cent de la població, que no és poca gent. Resulta que justament aquests dies, per raons que no venen al cas, he sentit parlar molt de la famosa hipoteca inversa. Crec que també en diuen pensió hipotecària i he llegit fa uns dies que Caixa Terrassa, una de les poques entitats que l’ofereixen, ja n’ha firmat més de mil a canvi d’uns 900 euros al mes de mitjana.

Un producte financer molt creatiu, la veritat. Brillant. Pensat justament per a la gent gran que té un cert patrimoni però va justa de diners. Un fet força usual: molta gent té la casa pagada (els que en són propietaris, clar), la casa ara val teòricament una fortuna però tu no arribes a final de mes. La caixa et deixa diners a compte del teu pis, i quan deixis de necessitar-lo (ja ens entenem…), l’entitat financera passarà comptes amb els teus hereus. Vaja, que els que quedin ja s’ho faran i l’entitat s’acabarà de cobrar la bestreta…

Aparentment, una bona solució, i no dic que no ho sigui. Cal fer números. Però com que difícilment et pots vendre el pis, ja que te n’hauries d’anar a viure sota un pont o comprar-te’n un altre, i s’hi barregen qüestions sentimentals molt complexes, les hipoteques inverses van directes cap a la diana. Resolen el problema. Però en realitat només difereixen el pagament, que va a càrrec dels successors. Potser ja és del que es tracta…

Fer les paus amb el passat

2007-10-06T04:38:00.000Z

(Diari de Terrassa, Bloc de notes, divendres) D’aquí a pocs dies arribarà als cinemes de Terrassa la pel.lícula “Las 13 rosas”, que potser sigui per al cinema espanyol l’equivalent que per a la literatura ha estat “Soldados de Salamina”. En paral.lel, arriba a la recta final la necessària i higiènica llei de la memòria històrica. Emocions, història, política amb majúscules i partidisme de via estreta: tot conflueix. Es possible que la llei no acabi de satisfer ningú, però sí que tingui uns efectes reparadors i que faci una mica de justícia amb els morts i les víctimes dels diversos bàndols (dos, per simplificar, però no és tan senzill) en què es va partir aquest país. Per a moltíssimes persones, per sort, ni la República, ni la guerra ni el franquisme són referents propers. Ja no ens definim en funció d’aquell drama, però no podem oblidar que algunes de les coses que ens passen sí tenen les seves arrels en velles històries de crueltat, de dolor, de misèria moral, de persecució.

Està bé enterrar dignament els morts, reconèixer les diverses veritats, situar cada fet en la seva justa perspectiva i després mirar cap endavant. Tenim deutes pendents amb el passat, hem de fer les paus i enterrar-lo. Per fer justícia, ni que només sigui simbòlica. Amb les víctimes del franquisme, sí, però també amb les del descontrol republicà. Que això és incòmode? Sí, clar. Però toca, perquè els rituals democràtics serveixen per a alguna cosa més que per fer lleis, en aquest cas de relativa utilitat pràctica però no ètica. Serveixen, per exemple, per fer aflorar fantasmes del passat, per tancar algunes ferides i finalment per passar pàgina. La pàgina que es va tancar en fals en els primers anys de la transició, quan l’amnèsia col.lectiva va ajudar a fer un país viable. Tenint en compte els nostres antecedents, l’èxit ha estat espectacular.

El mocador, el vel i el tanga

2007-10-04T16:27:00.000Z

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dijous) Shaima, una nena musulmana de Girona, ja pot anar al cole amb mocador al cap. Amb només vuit anys, diu que porta el mocador perquè vol. I perquè així li va ensenyar la seva àvia a Rabat mentre els seus pares arribaven a Catalunya. Casos com el d’aquesta nena es van produint i es produiran a tot arreu. No hi ha normes clares pel que fa al mocador.

Les respostes s’han d’anar construint a partir dels valors i dels drets i deures. La solució de la Generalitat és impecable: abans que res, que torni a l’escola. I ja tenim servit el debat sobre el “hiyab”. El mocador és la més suau de les diverses formes de tapar el cabell, la cara o el cos de les dones que ha generat l’islamisme rigorós: el xador, el vel, la burka. Aquestes les trobem indignes i ofensives, profundament discriminatòries. El mocador, no tant. No està gaire lluny de la nostra pròpia tradició. Afortunadament l’hem deixat enrera perquè les dones comencin a esdevenir iguals als homes, cosa que ecara no hem assolit.

No hi ha normes? Fem-les. L’escola és la base d’una utòpica igualtat d’oportunitats. I una de les vies de transmissió dels valors d’aquesta societat. El dret a portar mocador al cap, barretina, boina o a ensenyar el tanga és indiscutible. Al carrer, a la vida privada o a la feina si et deixen. Allà cadascú. Podem opinar, però no prohibir. El tanga és un símbol de llibertat com el mocador ho és d’opressió, per molt volguda que sigui. Però la llibertat és per a tothom, fins i tot per als que no la volen. Aquí no tenim les temptacions d’algunes ciutats nordamericanes que comencen a posar multes si vas pel carrer ensenyant els calçotets per fora dels texans. Però a l’escola i a determinats àmbits públics, tots i totes radicalment iguals. Igualtat i respecte a la diferència. I després que cadascú trii.

Que Nortia t'acompanyi

2007-10-04T16:22:00.000Z

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dimecres). La desconeguda deessa etrusca de la fortuna i el destí, Nortia, dóna ara nom al grup Cirsa. Força coherent amb les arrels i l’essència d’aquest holding terrassenc i global alhora. El joc, passat pel sedàs de la mitologia, sembla una mica més refinat. Coses del "naming", que és com s’anomena ara la tècnica o l’art de batejar amb gràcia una empresa o un producte. En aquest cas, dintre de la tendència a posar noms femenins amb arrels vagament llatines o gregues: Criteria, Aceralia, Faunia, Diversia…

El holding Lao ha aprimat de passada el negoci, ha concentrat el poder en l’exeuctiu Joaquim Agut i aspira a tenir beneficis ràpidament. Desinverteix a molts sectors on no li surten els números però es queda amb un conjunt força divers de negocis on destaca l’hoteler. Cirsa té una branca hotelera força àmplia, a vegades lligada també al joc, i ha mantingut tradicionalment un sòlid monopoli a Terrassa, on és la casa mare: el Don Cándido, primer, després el Terrassa Park i ben aviat, el nou hotel del Vapor Gran, intel.ligentment integrat en el paisatge urbà.

Vaja, el 100% dels hotels en mans d’un mateix grup. No és una situació molt freqüent i no sembla ni bona ni dolenta. Potser l’única pega que se li pot trobar és que a les ciutats competitives i dinàmiques els va bé projectar-se a través de la imatge de marques globals i prestigioses en diferents sectors, com El Corte Inglés: no estaria de més aparèixer als catàlegs o les webs d’altres grups hotelers… Ara mateix, al camp de golf de Torrebonica (que tècnicament és terrassenc, però encara queda lluny) neix l’única alternativa, molt singular, a aquest monopoli estratègic-sentimental i crec que poc casual del grup Lao. Però no és una amenaça, perquè juga en un altre camp…

Ara, la ronda del Vallès

2007-10-03T04:42:00.000Z

(Diari de Terrassa, bloc de notes, dimarts). Ara ja no es diu ni Quart Cinturó ni Autovia Orbital B-40. L’acaben de batejar com a Ronda del Vallès. Més “cool”, oi? Portem des del 1968 donant-li voltes i des del 1991 és l’eix d’una campanya en contra que ha tingut l’habilitat o la sort de fer més soroll que el suport social que té al darrera. Cert també que entre aquesta campanya, la lentitud de l’Estat i les visites i trucades a Madrid de l’alcalde i alguns regidors, amb el temps hem passat del brutal scalextric del ministre Cascos (amb gran bisnes immobiliari a llarg termini) a una autovia força delicada.

Millor li canviem el nom, doncs. El canvi fa més digerible políticament aquesta obra que s’executa amb sorprenent discreció en el tram Terrassa-Abrera. Un bon dia el descobrirem com per art de màgia, amb les ratlles pintades i tots els rètols posats… El tripartit ha començat a desembussar al Parlament el tram Terrassa-Granollers. Només és el principi: ens posarem d’acord d’aquí a dotze mesos, quan no hi hagi eleccions a la vista. Sembla un petit pas, però és un pas històric: hi haurà acord. El president Montilla (un mal comunicador, ell mateix ho reconeix, però un “cul de ferro”) ha fet el que va dir la passada primavera a Terrassa: l’ autovia es farà, tant sí com no.

Les excavadores avancen i ara el segon tram començarà a mastegar-se als despatxos, fins que sigui assumible en un moment polític tranquil. En el pack-oferta de la ronda hi ha una ronda ferroviària: necessària, sens dubte, perquè ens calen més trens, més metros i també més carreteres. Els més optimistes diuen que el 2010 estarà ja en obres. Tenint en compte els gairebé quaranta anys que hem esperat el quart cinturó, això serà un miracle.

Que no pari la màquina...

2007-09-28T05:39:00.000Z

Una de les lleis més elementals del ciclisme és que si no vols caure no deixis de pedalar. Més o menys de pressa: hi ha un cert marge. Però si t’atures del tot, perds l’equilibri. Això és vàlid per a qualsevol usuari de les exitoses bicicletes urbanes, però també per a tot un país o tota una ciutat. No està de més recordar-ho quan estem arribant al que sembla que és la zona final d’un llarguíssim període de creixement econòmic constant, sense fi. Les coses no poden anar de fàbula tota la vida, clar. Hi ha etapes per accelerar i per frenar, i molts són els indicis que ens diuen que ens apropem a una frenada més o menys suau. Això afecta als espanyols, als catalans, als terrassencs i als habitants del meu barri. Però no per força en la mateixa mesura ni intensitat.

Aquests darrers mesos els analistes econòmics, els indicadors immobiliaris, els embolica-que-fa-fort de sempre, els apocalíptics profetes dels desastres i també gent molt seriosa i digna de crèdit anuncien que el semàfor, fins ara d’un verd brillant, llueix un preocupant color groc. Hi ha qui se n’alegra i que posa el cava a la nevera per al dia somiat que el semàfor es posi en vermell. Pugen les hipoteques, baixen les vendes de pisos i ja tenim aquí els signes incontestables de la gran recessió. Imprescindible, clar, per forçar moviments de terres i canvis al mapa del poder estatal, nacional, local o de la comunitat de propietaris. Hi ha gent que espera això com si fos la gran oportunitat, gent que en té autèntiques ganes. Que trist haver de posar ciris a algun sant (o pals a la roda…) perquè les coses vagin malament a tothom i així et puguin anar bé a tu… Es un camí transitable una temporada, però no porta enlloc, tard o d’hora. Es un camí viciat i enverinat.

Però tard o d’hora està escrit que tota comunitat humana ha de fer front a entrebancs: aquesta vida no pot ser permanentment de color de rosa. I de tant parlar-ne, de tant donar-hi voltes, anem creant també, sense voler, el xup-xup de fons necessari perquè arreli un creixent pessimisme, no infundat però probablement exagerat.

Fa quinze dies el nostre alcalde ja feia front, en una entrevista al diari, a les hiopòtesis més negatives i morboses. La qual cosa no vol dir que siguin les més probables. Deia que la ciutat està preparada per fer front a una crisi de la construcció i amb les antenes posades per detectar moviments. La ciutat és atractiva, en tots els sentits… Ens preocupa més si estem preparats per quan les coses vagin malament (ja pressuposant que hi aniran) que no si estem preparats per aprofitar les que vagin bé, que també n’hi haurà i no poques, perquè és evident que Terrassa viu un dels grans moments de la seva història i està a punt de rematar un canvi d’escala que donarà beneficis de tota mena, siguin o no mesurables. L’alcalde aportava una recepta clàssica i provada: mantenir el creixement demogràfic. No per guanyar temps per posar en marxa altres estratègies, sinó perquè donin fruit les que ara hi ha en marxa i afinar-les. I perquè la màquina no s’aturi bruscament.

Hi ha diferents opinions sobre quin és el límit de creixement en població, i no tots els creixements són aquest. N’hi ha d’altres de possibles, en qualitat, en innovació, en productivitat, però que costen molt de passar del pla teòric als comptes de resultats. A mig termini veurem com Terrassa no només capeja el temporal, sinó que avança en alguns camps. Serà el moment de la veritat i el de la capitalitat. I ens agradi o no, en detriment d’altres ciutats, que no tenen els mateixos fonaments ni han aprofitat igual la llarga etapa d’expansió i progrés que encara estem vivint. Les ciutats competeixen en alguns "mercats", també. Terrassa ho fa en molts i en una posició forta. Però la màquina no s’ha d’aturar…

Dones com la Francisca

2007-09-21T05:19:00.000Z

Dones com la Francisca Redondo simbolitzen tota una època, ja passada, però que ah deixat profundes empremtes a les entranyes de la nostra ciutat. La van enterrar dimarts sota un cel gris, acompanyada per la gent que l’estimava, la que havia compartit tantes coses amb ella i els símbols d’una vida: la bandera republicana, la del PSUC, els Segadors, la Internacional... El barri de la Maurina, al qual ella s’havia lliurat amb generositat i entusiasme, té des d’ara un buit –petit i discret, com ella- en el seu paisatge, en la seva gent. Des que va arribar a Terrassa, a finals dels 50, fins al principi del segle XXI, va tenir la sort de veure com una època grisa i dura, però plena d’esperança, va desembocar en una ciutat i un país molt més lluminosos, més oberts, més humans.

La vaig conèixer quan era regidora a l’Ajuntament: ella era ja una senyora gran, s’havia convertit en el seu viu retrat, perenne, i jo era encara un nano. No era dona de grans discursos ni de teories, sinó de fets i gestos. La calidesa dels fets és sovint l’única veritat, perquè és el que queda de nosaltres. Va deixar de ser regidora però no va sortir mai de l’Ajuntament, te la trobaves pels passadissos, entrava a un despatx a vendre loteria d’alguna causa més o menys romàntica i perduda, somreia, deixava un rastre de bondat i també d’autenticitat. Se’n va anar mica a mica, discretament, com solia, i un dia se’n va anar del tot...

Quan es moren persones com ella, grans protagonistes de la petita història de la ciutat, la de cada dia, la del carrer, la del barri, de cop et venen al cap molts altres noms i cognoms. Gent més aviat discreta, entregada amb passió a una tasca, a un compromís, a una vocació. Sovint a canvi de res, perquè sí. N’hi ha molta a Terrassa, d’aquesta gent. De molt diverses ideologies, procedències, cultures, parles... No busquen homenatges ni premis ni reconeixements, senzillament fan coses pels altres. Ajuden a fer un món una miqueta millor que el que van trobar. No és poca cosa, perquè no tothom pot dir-ho i en canvi tots ho podríem fer, està a l’abast de tothom... D’aquí el valor excepcional del seu exemple cívic i humà, d’aquí que a persones com ella les acabem posant en una mena de discret "santoral" ciutadà, on es barreja gent molt diversa i fins i tot contradictòria, però que té en comú el llegat que deixen de compromís, de bondat, d’humanitat, de fe en el gènere humà...

També és cert que la mort de la Francisca Redondo porta a una reflexió lligada a la seva trajectòria política. Ella, que havia arribat a Terrassa a buscar-se la vida com tanta gent, va comprometre’s en una vella lluita per un món una mica millor i més lliure, una lluita plena d’ingenuïtats i de fracassos, però també d’èxits. I al final aquella dona nascuda a un poble de Cuenca i transplantada a la Maurina, va acabar un bon dia asseguda en un dels sillons de la sala de plens de l’Ajuntament, representant a milers de ciutadans i ciutadanes.

Es bell aquest tancament de cercle, i ens ensenya una lliçó sovint poc recordada sobre un dels valors de la democràcia. Només aquest sistema permet que persones com la Francisca puguin arribar a participar del govern de la seva ciutat. No ho veig tant com una mena d’ascensor social, sinó com un sistema que acaba forçant que gent molt diversa comparteixi durant uns anys la responsabilitat pel present i el futur de la ciutat i exemplificant així una de les grans virtuts del sistema: que és de tots i totes i de ningú alhora, que és fluïd, passatger, però que enriqueix una societat, permet aprofitar les capacitats i les qualitats de moltíssimes persones i fa que la ciutat sigui realment de tothom. Es aquests una de les virtuts de la democràcia que dones com la Francisca van ajudar a néixer i un dia, primer poques i ara ja moltes, l’han arribat a representar. Dignament i amb senzillesa, com era ella...

Una lliçó de manipulació

2007-09-06T18:01:00.000Z

Mitjans de comunicació com El Mundo o algun pseudo-diari digital ofereixen, de tant en tant, fascinants lliçons gratuïtes de manipulació periodística. Igual com ofereixen cursos gratuïts d’anglès carregats de dvds i fascicles. Els darrers dies han decidit animar el “cotarro” amb un d’aquests còctels lisèrgics als quals són tan afeccionats. Ingredients del verinós beuratge: ETA, els presos, la Generalitat, els socialistes i els seus aliats nacionalistes. Ingredients habituals, que permeten fabricar des de potents laxants fins a verins mortals. Aquesta vegada la lliçó de manipulació periodística té un interès afegit. Està relacionada amb Terrassa i amb els efectes de la tragèdia que vam viure amb l’assassinat brutal a mans de terroristes d’ETA del regidor de Viladecavalls Francisco Cano (PP), aviat farà set anys. L’ombra d’ETA va arribar aleshores molt a prop d’altra gent, a una Terrassa on, dit clarament, s’estava cuinant una perillosa combinació de radicalisme i terrorisme, barrejada si es vol amb no poques ingenuïtats juvenils, que també formen part de la veritat del que va passar i del que va poder passar.

Però anem a pams… Primer, els fets. Un departament de la Generalitat (Área de Información y Seguridad de Servicios Penitenciarios, Rehabilitación y Justicia Juvenil de la Generalidad, una mostra més de l’espessor lingüística de l’argot burocràtic hispano-català) envia una nota de premsa: “"Os comunico que el martes 21 de agosto está prevista una concentración a las puertas del Hospital de Terrassa a las 14:30 horas en solidaridad con los presos políticos Diego Sánchez y Laura Riera, que han sido padres recientemente". Gran espifiada estival: definir Laura Riera i Diego Sánchez - condemnats per col.laborar amb ETA- com a presos polítics és un error greu. Hi ha maneres més afortunades per redactar aquesta nota, sens dubte… Però continuem. Clar, oh, sorpresa, la nota de premsa va amb “el membrete oficial de la Generalidad y está firmada por el mismo departamento gubernamental”. Com qualsevol altre document que surt d’una administració...

La notícia, si és que hi ha prou substància informativa, seria que un/a anònim/a funcionari/a va ficar la pota en una notificació d’un acte de protesta. Hauria estat suficient que escrivís alguna cosa com: “una concentració de solidaritat amb X i Y, presos condemnats per col.laborar amb ETA, que els convocants de la concentració consideren que són presos polítics”. Això hauria estat impecable professionalment i finíssim estilísticament: que cadascú qualifiqui aquestes persones com vulgui. Cal condemnar a la lapidació pública el redactor de la nota? Potser no n’hi ha per tant, oi? N’hi hauria prou amb una disculpa. Però ja tenim llenya per a una nova foguera inquisitorial.

Aquí hi ha un rerafons, una sèrie de fets que hàbilment combinats serveixen per donar canya a uns governants que, ja se sap, són febles i tebis amb els terroristes i hi dialoguen d’amagatotis. Si aquesta és la tesi dels manipuladors, qualsevol cosa serveix per argumentar-la.

Tornem als fets. La Generalitat ha canviat discretament la seva política penitenciària i ara acull presos terroristes a les presons catalanes. Per altra banda, Laura Riera va ser traslladada a la secció penitenciària de l’Hospital de Terrassa, on va tenir un fill a mitjans del mes d’agost. Ara passem a la interpretació dels fets. Dos i dos, quatre. Fàcilment es pot presentar això com una suavització del règim penitenciari i una concessió inadequada de privilegis estranys, barrejat amb suposades concessions del govern central mentre naufragava la treva etarra i la confusa negociació que va acabar pel pedregar. La Generalitat, governada pels mateixos rojos i separatistes, és evident que actua com a còmplice dels perversos rojos que governen a Madrid. Si barregem aquesta interpretació malintencionada amb una concepció de la justícia i del compliment de les penes que s’apropa més a la venjança que a cap altra cosa, ja tenim servida l’indigesta poció verinosa.

Tan defensors de la Constitució com es proclamen (més com a “martillo de herejes” que altra cosa) i obliden que aquesta és una societat que intenta ser justa i humana, que intenta aplicar penes i càstigs rigorosos i proporcionals i que busca no l’extermini dels condemnats, sinó la seva reincoporació a la societat. Si és possible… I també, si és que això és possible, una relativa satisfacció per a les víctimes. La democràcia espanyola és força humana i compassiva: amb tots els defectes que es vulgui, és mil vegades millor això que la bogeria carcelària i venjativa dels Estats Units, per exemple, que no genera una societat més segura ni més justa, ni més blindada contra el delicte.

I arribem així al producte final, exquisidament corrosiu. Titular: “El Gobierno de Montilla califica como "presos políticos" a dos etarras internos en Can Brians”. Guai. Hi afegim unes quantes frases carregades de mentida i mala llet en dosis mortíferes i ja està. Dit i fet. Ja tenim en Montilla de còmplice dels terroristes, ni més ni menys. Justament el que es tractava de demostrar, oi?

Així funciona la cosa. Així es distorsionen els fets i s’enganya la gent. La màquina trituradora de persones deixa pel camí una altra mena de víctimes, però víctimes al capdavall. No importa. Tot s’hi val per empastifar i continuar enganyant l’opinió pública amb grolleres manipulacions. Grolleres sí, però no estúpides: donen bons resultats, acaben arrelant a l’imaginari col.lectiu, acaben enverinant mig país com a mínim i posant a la defensiva l’altre meitat. Tota una lliçó de tècniques de manipulació al servei d’una causa innoble…

Posi's a la cua i esperi...

2007-07-20T04:50:00.000Z

La cua és la quintaessència del mite de l’administració pública. La cua i la tòpica finestreta dels articles de Larra i del “vuelva usted mañana”. Sembla que són coses del segle XIX, d’un altre temps, d’un país més castís i resignat, però no cal fer gaire arqueologia administrativa per descobrir que encara queden unes quantes reserves, a l’estil indi, on sobreviu tranquil.lament aquella manera de fer les coses. Ara que això del turisme a països exòtics s’està posant perillós, podem disfrutar d’emocions igual d’intenses sense sortir de casa. Una apassionant ruta turística per les oficines de renovació del passaport, pel servei d’urgències hospitalari o per les dependències d’Hisenda et poden portar a descobrir un país que et pensaves que ja no existia. I segur que hi ha molts més safaris administratius disponibles, en els quals pots posar a prova la teva paciència, la teva capacitat intel.lectual (per entendre les confuses normatives, els rètols, les indicacions, per trobar l’oficina adequada…) i les teves habilitats socials en la convivència forçada amb altres éssers humans perduts com tu o experts en cues i tràmits.

Anar a fer-se el passaport és una experiència molt recomanable. Permet matinar, fer cua al carrer com als vells temps, fer petar la xerrada, endevinar a darrera de qui vas, passar hores i hores dret i/o amuntegat a una sala d’espera, assabentar-te de la vida i miracles dels teus companys de peripècies…Fascinant. Anar a urgències perquè t’atenguin és també interessantíssim: si no t’estàs morint, recomano anar-hi cap a les vuit del matí d’un diumenge i passar-hi unes tres hores aproximadament, no perquè hi hagi cues, no, sinó perquè gairebé no hi ha ningú. Es un paradís de pau i tranquil.litat. A altres hores, més agitades, et trobes experiències semblants a les cues del passaport, però amb el morbós afegit de canviar els uniformes policials pels de metges i infermeres. Guai. I anar de visita a les oficines d’Hisenda a fer un petit tràmit com recollir una signatura electrònica és la tercera activitat turística que no ens hauríem de perdre, especialment, en aquest cas, si hi ha només una petita cua de tres o quatre persones: com que forma part de l’atractiu de la visita, s’esforcen de veritat perquè la cua no desaparegui en dues o tres hores.

Aquests són tres parcs temàtics la mar d’entretinguts i plens d’emocions, però n’hi ha molts més. La Renfe, Correus, els aeroports… Per no parlar de Telefònica i altres serveis virtuals, telefònics o digitals, que mereixen un capítol a part. No totes les administracions són així, faltaria més. No totes tracten els ciutadans/contribuents com a súbdits. Els ajuntaments en general i el nostre en particular són exemples de modernització, d’esforç per atendre bé i ràpidament la gent. Clar que tot és millorable, a l’administració o a les caixes i bancs o a les empreses privades que no tenen monopolis, però la diferència rau en l’actitud. Hi ha llocs on es preocupen per la gent, on intenten millorar, on veus que hi ha esperit de servei. I llocs on pots fer un fabulós viatge en el temps. Molt sovint, oficines o serveis de l’Estat. Curiós: molta bandera, però poc patriotisme de veritat. La història del nacionalisme espanyol hauria estat molt diferent amb si l’Estat hagués funcionat: escoles, hospitals, carreteres, trens, correus, policies… Hauria estat, com el francès, un patriotisme pràctic, funcional. Un patriotisme prestigiós. Aquí massa sovint topes amb un Estat que, malgrat uns quants meritoris i elogiables avenços en la bona direcció, segueix ancorat en el passat: ha canviat la “ventanilla” per l’ordinador, però no ha canviat d’ànima.

Autopistes a 80

2007-07-13T04:08:00.000Z

Sembla una broma, però no. El govern català limita la velocitat a les carreteres i autopistes de l’àrea metropolitana de Barcelona a 80 kilòmetres per hora. Ja voldríem que aquesta fos la velocitat normal en horaris normals al llarg del dia! Només cal anar de Terrassa a Barcelona per la C-58, que tot i el lifting que li han fet, segueix patint la mateixa arterioesclerosi de sempre… Comença a ser indiferent a quina hora et mous, a primera hora del matí, a migdia, a la tarda… I a la dels túnels de Vallvidrera, el preu del peatge, exagerat, no és tampoc un fre a les hores-punta… L’autopista ha deixat de ser autopista per esdevenir una mena de camí veïnal molt ample i atapeït de cotxes. Hauríem d’anar pensant en canviar el nom a la C-58, ara que estan posant nous rètols. En aquest context, els vuitanta per hora són una utopia, però farem com si no ens n’adonéssim.

El lloable objectiu de la nova mesura és reduir la contaminació atmosfèrica. I es complementarà amb la reducció del trànsit en algunes grans vies barcelonines massa congestionades i contaminades, a saber com… Aquesta és una de les més de setanta normes que van adreçades al transport, la indústria, les activitats domèstiques… N’hi ha algunes de prometedores, com l’ús dels combustibles alternatius als vehícles de serveis públics, d’altres més simbòliques (plans de mobilitat per a grans empreses). Res a dir en aquest sentit, al contrari. Es necessari reduir fums al carrer, a les grans ciutats, i algunes d’aquestes mesures possiblement ens ajudin a respirar una mica millor.

Ja està servida una apassionant polèmica estival, amb la que segur que tornarem a estar la mar d’entretinguts quan entri en vigor, a la tardor. Segurament farem encara més cues i contaminarem una mica més, però el cert és que la nova limitació de velocitat no deixarà ningú indiferent. Hi ha qui diu que la solució a tot plegat és fer més trens. Clar que sí. No té cap sentit que tinguem les mateixes línies de ferrocarril que fa un segle; és aquest un clar indici de la indigència catalana i metropolitana en matèria d’infraestructures. Però no només calen més trens, no: també més carreteres. Fins assolir uns estàndards europeus, dels quals encara estem força lluny. El quart cinturó, per exemple, que és absolutament imprescindible per a moltíssima gent. I unes quantes carreteres i autovies metropolitanes més, també.

El problema és el cotxe? Doncs que els governs, tan aficionats a regular meticulosament qüestions ínfimes, impulsin vigorosament una revolució en el món de l’automòbil: nous motors, nous combustibles, menys contaminació… Com a Califòrnia, per exemple, un estat gens sospitós de vel.leitats esquerranoses, però modèlic en aquest sentit. Aquí ens conformem amb donar exemple des de l’administració amb vehícles elèctrics, però continuem sense el valor necessari per reformar la indústria automobilística. Es més fàcil i més ecològic canviar l’automòbil que no substituir-lo per bicicletes o ferrocarrils. Però per alguna raó ens entestem a defugir el repte. El que no canviarem és la necessitat de desplaçar-nos contínuament en un radi metropolità de més o menys 40 o 50 quilòmetres a la rodona, i el cotxe o la moto són els enginys ideals per fer-ho, amb algunes excepcions. Total, ja posats, la velocitat és un concepte que em temo que ja pertany definitivament al segle XX, però la cultura de l’automòbil, d’un altre automòbil, convenientement revisada i actualitzada, és el futur…

Històries d'avis i besavis

2007-06-28T06:13:00.000Z

El meu besavi, uns anys abans de la guerra, va ser durant un temps regidor d’un poble molt petit, una colònia industrial riu amunt. Pel que em deia la meva àvia, a més de treballar sis dies i mig a la setmana a la fàbrica, es lliurava en cos i ànima a la feinada que hi devia haver en aquell minúscul ajuntament. “El dia que us moriu”, li deien els fills, “encara us vindran a buscar de l’ajuntament”.

La frase em va quedar gravada per sempre, perquè representava el compromís profund (sembla que també desmesurat, per excés de passió) d’un home amb el seu poble, amb la seva gent. Aquesta branca de la meva família, la paterna, hi va acabar perdent més que no guanyant, amb això de la política. L’altra branca, la de pagès, vivia més vinculada a la senzillesa d’una terra dura i pobra: prou feina tenien.

Vigila amb la política, deia la meva àvia, filla del meu besavi. No és la única àvia o mare que ho ha dit: aquest país s’ha fet així, amb temor a la política. I és una de les explicacions profundes d’algunes de les coses que passen. Perquè sovint ha acabat a trets, cosa tan hispànica com catalana, igual que els toros. L’estil europeu és aturar-se a les ganivetades sense fer massa sang, o ja posats a ser subtils, en un “touché” d’esgrima, molt més d’estocada florentina. Dur i competitiu, però no tan dramàtic ni sagnant. Estils i tradicions diferents que aquí, quan tot just celebrem trenta anys d’unes eleccions democràtiques i no celebrarem fins al 2009 els primers trenta anys seguits d’ajuntaments democràtics, encara no hem acabat de païr ni de consolidar. La democràcia i la llibertat demanen temps, generacions…

Tot i que el meu besavi era de missa i de dretes, també era catalanista… La qual cosa el va fer víctima de dues guerres civils paral.leles: la catalana i l’espanyola. Tota la família va acabar marxant d’aquell petit poble passada la guerra: eren rojos i separatistes, sense matisos. Alguns parents, que es van distingir en el molt revolucionari exercici de cremar esglésies i matar persones que per a ells només eren feixistes, van passar la frontera cap a França a l’hivern del 39 i es van perdre per sempre pels voltants de Toulouse. Allí es va perdre per sempre el seu rastre. D’altres van marxar cap a Manresa, Girona, El Masnou, Barcelona… Una petita diàspora interior, ben catalana. El meu besavi, que es deia Joan Bover i segons la meva àvia “era un home molt recte”, va ésser humiliat i apallissat després de la guerra. Va morir poc després, en els anys de la gana, el 1940 o 41.

Què en va quedar de la seva passió per la petita política de poble, per fer alguna cosa pels altres? Ben poc, gairebé res. Una frase amb un retret implícit i una petita història de quaranta anys abans, un remot record del temps de la guerra de Cuba, que va esdevenir el seu major acte d’heroïsme amb l’uniforme de soldat colonial. De tot el que va passar allà, el que més li agradava explicar a aquest besavi és que havia ensenyat a llegir a un soldat analfabet. La frase i la història del soldat han quedat com a petits tresors en la memòria d’un dels seus besnéts. Són tota l’herència d’un home senzill que va viure a cavall de dos segles, sacsejat per vaivens polítics i històrics. Una història aparentment menor, però que explica moltes lliçons entre línies. La barreja d’una passió i una tragèdia. I el sentit, més enllà de la política, però no aliè a ella, de la vida humana.

(Article publicat al Diari de Terrassa, 28.6.2007)

Terrassa B/N

2007-06-26T05:38:00.001Z

Una Terrassa en blanc i negre, més aviat tristona, és la que apareix al blog d'autor/a anònim/a Records de Terrassa , creat fa poques setmanes. Són com tastets de la Terrassa que pots trobar a l’Arxiu Tobella o a l’Arxiu Administratiu de l’Ajuntament: un passat col.lectiu, preservat amb delicadesa i passió. Cada imatge convida no només a tafanejar una mica, sinó també a reflexionar sobre el que hem estat, el que som, el que podem ser…

Contra ETA, política exemplar

2007-06-05T18:46:00.000Z

Per a aquells que solen pensar que la política municipal és una mini o micro-política, una mena de gestió suaument polititzada que s’ocupa del dia a dia mentre els grans polítics s’ocupen de les grans coses i d’escriure pàgines i pàgines per a la història, aquí hi ha una lliçó. Des de Terrassa, una gran ciutat, sí, però una veu feble en el panorama coral i mediàtic de les sorolloses Espanyes, els cinc líders (Navarro, Rull, Pérez, Albert i Ballbé) dels principals partits polítics envien un missatge exemplar. Un únic missatge, amb diversos, importants i plurals matisos. Però únic i clar. Un missatge responsable, seriós, digníssim, que els honora. Des d’una ciutat que no oblida que va ser fa uns anys l’escenari d’un dels assassinats d’ETA (Francisco Cano, regidor del PP a Viladecavalls). L’horror i el terror (ni les manipulacions que els acompanyen...) no ens queden tan lluny ni a Terrassa ni a Catalunya… En aquesta declaració de cinc polítics locals hi ha la llavor d’un futur millor. I una lliçó exemplar des d’una ciutat per a tot un estat.

La creu dels protestants i els diners del Cèsar

2007-06-01T17:05:00.000Z

L’abans molt catòlica Terrassa i ara seu fins i tot d’un Bisbat (quinze segles després del bisbat d’Egara) té una oculta història protestant. El paisatge protestant de Terrassa està marcat per les bondadoses figures del pastor Samuel Vila i de la seva dona Lídia (claus en la resistència tranquil.la però tossuda davant del nacionalcatolicisme), les relacions espirituals i els “bisness” amb els Estats Units, l’editorial Clie, l’església de l’avinguda de Barcelona i la del carrer Galvani, l’arrelament del protestantisme entre els gitanos, algunes extraordinàries sessions de gospel… i para de comptar, perquè el protestantisme terrassenc (amb tots els seus matisos) és discret de mena. Perquè és molt minoritari, sí, però segurament també perquè no s’esborren així com així cinc segles de persecució i de difamació del protestantisme…

Suposo, pel que a vegades m’han dit alguns coneguts de les diferents esglésies cristianes protestants (el terme “protestant” és acceptable només per entendre’ns i situar-los en el context dels diversos cristianismes existents des de l’endemà de la crucifixió), que estaran de festa: el govern ha donat llum verda a una vella petició. Que els evangèlics puguin tenir la seva pròpia casella a la declaració de la renda, com els catòlics, i el dret de guixar-hi la creueta corresponent. Es un canvi extraordinari, que ha passat desapercebut. Els protestants tenen per fi els mateixos drets (fiscals) que els catòlics. A l’abans molt catòlica Espanya, reserva espiritual d’Occident (Occident=Roma, que el catolicisme tendeix a confondre la part amb el tot…), això només podia passar amb un govern de rojos i separatistes…

Tanmateix, no em convenç gens ni mica barrejar els diners del Cèsar amb els de Déu. Entenc el pragmatisme igualitari que hi ha al darrera de la decisió: si acceptem que l’Estat faci de recaptador d’una església, i si és inviable deixar de fer-ho, bé haurem d’acceptar que si és realment un Estat aconfessional faci aquest desagraït paper per a totes… I acceptar que un dia (ai…) pugui fer-ho amb els jueus (si els interessa), els ortodoxes i… sí, sí…, per què no?, un dia llunyà també amb els musulmans… Per això, no hi ha res com l’estricta separació religió-estat. El profeta Jesús/Yeshua ho tenia claríssim.

Marranos

2007-05-31T05:12:00.000Z

Foto-denúncia? Sí, però anem a pams. Vaig fer aquesta foto amb el mòbil el diumenge, dia d’eleccions, més o menys cap a les 10 del matí, quan anava a votar. Això era al carrer Infant Martí, cantonada amb carrer Núria, entre la nova biblioteca de districte 4 i el Carrefour Exprés. Just davant de casa. El primer que pensa qualsevol ciutadà normal davant d'aquest bonic espectacle: òndia, quin desastre de servei de neteja! Però les aparences a vegades enganyen. Amb l'ai al cor, em vaig acostar als contenidors. Vaig anar obrint-los, un per un. Tots, tots, eren buits per dintre. Totalment buits: els havien netejat segurament a primera hora del matí. Força nets, això sí, amb aquella lleugera oloreta que fan els contenidors d’escombraries, però tampoc no és raonable esperar que els perfumin amb aigua de roses… Vaja, estaven raonablement nets. No és la primera vegada que veig una escena urbana com aquesta. Semblant a la dels papers a terra: a veure, si la majoria de gent està força ben educadeta des de petitons i no llença papers al carrer, qui és el guarro que ho fa? Va essent hora de dir les coses pel seu nom. Hi ha molta gent marrana. Més de la que sembla. Les coses no s’embruten soles, els papers no cauen dels arbres, les bosses d’escombraries no apareixen per generació espontània, els matalassos vells i bruts o les rònegues tasses de vàter que a vegades et trobes al costat del contenidor no arriben caminant elles soletes, oi? La veritat és que totes aquestes deixalles es van retirant a un ritme raonable, no es queden al carrer indefinidament ni molt menys. Però ràpidament són substituïdes per noves marranades a càrrec de la mateixa mena d’individus que et poden deixar tranquil.lament una caca de gos o un cigarret apagat a l’ascensor de casa. I no poso aquests exemples perquè sí. Més que multar-los, estaria bé retornar-los la merda a casa seva, abocar-la al mig del seu menjador. Segur que els faria molta gràcia.

27-M: què ha passat al meu “barri”?

2007-05-28T18:39:00.000Z

No sé si és molt interessant o revelador, perquè al capdavall tots els vots van a parar al mateix cistell, però val la pena dedicar una estoneta a repassar què ha passat aquest 27-M a cada barri o districte de la nostra ciutat. No tots tenen la mateixa identitat: n’hi ha que funcionen i tenen ànima pròpia (l’antic poble de Sant Pere, Ca n’Anglada, Can Parellada…), d’altres que en tenen menys però com que estan molt “compactats” funcionen més homogèniament (Can Jofresa, Xúquer…) i d’altres amb identitats molt més relatives i laxes (Sant Pere, La Maurina, Ca n’Aurell…). Tanmateix la política municipal és la política de la lupa, del microscopi. El vol d’una papallona a la plaça Rosa Mora es pot convertir (amb el temps, no d’un dia per l’altre…) en una tempesta a l’avinguda de Madrid… Desatendre la visió microscòpica de la política local seria un greu error, com ho és treure conclusions parcials que no tinguin en compte el mapa global, les tendències globals de la ciutat.

Per tant, primera observació. Terrassa funciona com una sola ciutat. Té una claríssima identitat, sòlida: som una única comunitat, tan diversa com es vulgui, amb diverses velocitats, però única i unida. Això no és una frase bonica, és una realitat. Ens comportem més o menys igual a tot arreu, perquè a tot arreu vivim la mateixa ciutat. Repeteixo, perquè és un concepte clau per a qui vulgui entendre la Terrassa del 2007, filla de la Terrassa dels vuitantes i norantes: vivim la mateixa ciutat i a la mateixa ciutat. Les dinàmiques de barri, malgrat algunes aparences i potser amb algunes excepcions, estan passant a la història. No podia ser d’una altra manera. El barri no és l’unic trosset del mapa al qual pertanyo i en el qual visc: tot i vivint al mateix carrer, estic segur que els meus veïns i jo vivim a “barris” força diferents. La meva vida té moltes més coordenades… El meu barri no són només quatre carrers i unes botigues i una plaça: el mapa mental més proper és molt més ampli, més divers. Estem quadriculant encara la realitat amb els barris típics de la ciutat dels anys seixanta i com a molt dels setanta, una realitat que ha canviat extraordinàriament… Lectura microscòpica, sí, però no forçosament per barris. O no només per barris…

Calen altres lectures, segurament molt més significatives: l’edat, la procedència, el nivell econòmic o cultural, els interessos, la situació familiar… Hi ha molts més “barris”… mentals. Però l’èxit de la Terrassa del 2007 és que poden coexistir moltes Terrasses sense que això afebleixi el sentiment de pertànyer a una única comunitat. Tal com estan els temps, això és un èxit històric extraordinari, sobre el qual encara ens falta perspectiva: d’aquí a deu o vint o trenta anys serà estudiat com un fenòmen digne d’atenció.

Tanmateix, les dades disponibles a hores d’ara són les del territori físic, amb tots els seus paranys, molt allunyades dels territoris vitals, així com del mapa dels egoismes particulars: si tinc fills o no, si utilitzo o no el bus, si em calen o no els serveis socials, si puc pagar-me metge privat o vaig a la seguretat social…

Quan comencen a néixer la política i la societat 2.0 encara estem analitzant les eleccions a través del mapa d’un món veïnal dibuixat fa més de trenta anys… Ja a la recta final de la primera dècada del segle XXI, ja va essent hora de posar al dia (o més aviat, “al segle”) la informació i l’anàlisi político-electoral, no creieu?

En fi… Anem a repassar el territori físic, la divisió administrativa de la ciutat, i si més endavant tenim dades més rellevants que aquestes, ja intentarem llegir-les. Ep, només és una de les moltes lectures possibles, aquí no hi ha veritats absolutes… Però tampoc no s’hi valen les mitges veritats, les estadístiques esbiaixades o amb “efecte zoom” que ens volen amagar la realitat política de la ciutat i subratllar fenòmens que no són tals.

1) El PSC guanya homogèniament a tota la ciutat
El mapa ens diu que hi ha només quatre excepcions: al centre històric, a Ca n’Aurell, l’antic poble de Sant Pere i Vilardell. Anem a pams i veiem quin pes té cadascun d’aquests territoris. Vilardell, on CiU ha estat aquesta vegada la primera força, aporta uns 200 vots al total terrassenc: 200 sobre 66.000. D’aquests, 97 són per a CiU i 87 per al PSC. No es pot dir que sigui molt significatiu… Continuem. L’antic poble de Sant Pere aporta també uns 200 vots al total de la ciutat, dels quals 96 són per a CiU i 52 per al PSC. En un i altre cas, els vots valen igual que els de qualsevol altre zona, només faltaria, però pesen el que pesen. Poc, relativament. Es diferent el cas del centre històric, on tradicionalment guanya CiU.

Diguem-ne “la Terrassa estricta”, com l’anomenava un conegut regidor de fa uns anys, convençut que la resta som terrassencs de segona. Aquí pugen en xifres totals i en percentatge CiU i PSC. A canvi, el PP pateix una davallada espectacular a una zona on teòricament li tocaria anar bé: de 832 a 577 vots. I ara anem a Ca n’Aurell. El PSC perd uns 300 vots i CiU en perd menys de 200, cosa que fa que els convergents (i els d’Unió, clar) guanyin pels pèls. Aquí el PP també perd uns 300 vots i ERC perd la meitat dels seus vots, però en aquest no deu ser per culpa de la plaça del Progrés, oi?… La davallada socialista a aquest barri és mínima, molt similar a altres barris on no ha arribat l’efecte de la plaça del Progrés… Els resultats demanen explicacions més complexes, a escala de ciutat i no del veïnat d’una plaça o del seu opinable encert estètic i urbanístic.

El resum per als quatre barris esmentats és: CiU manté el seu lideratge tradicional al centre, on puja una mica juntament amb el PSC, guanya pels pèls a Ca n’Aurell (100 vots i escaig), té 10 vots més que el PSC a Vilardell (sobre 200) i 44 més a l’antic poble de Sant Pere (també sobre 200).

2) Al districte 2 guanya claríssimament el PSC
A Terrassa, parlar del districte 2 és parlar de Ca n’Anglada: pesa demogràficament (i a l’imaginari col.lectiu) molt més que els altres tres barris, dit clar i català. Què ha passat a aquest districte clau a la ciutat?

A Vilardell ja ho hem dit abans: 10 vots de diferència a favor de CiU en un barri que n’aporta 200 al total de la ciutat. A Torre-sana guanya el PSC i multiplica per 5 els resultats de CiU: 524 vots contra 80. A aquest barri ERC guanya 30 vots: passa de 16 a 47, molt en percentatge, però amb poca influència real. Es més, a Torre-sana el PSC millora resultats: passa de 438 a 524 vots. A Montserrat, el PSC perd 50 vots: passa de 242 a 194, però ara té el 60% del total, contra un 45% a les anteriors eleccions. Qui perd? CiU: retrocedeix de 152 vots a 38. I ja arribem a Ca n’Anglada! El PSC perd uns 700 vots i CiU en perd 11. Però atenció: el PSC guanya amb un 53% del total, multiplica per 4 els vots de CiU i del PP. La segona força no és CiU, sinó el PP: passa de 790 a 460 vots. Ni una dreta ni l’altra obtenen beneficis de les diferents maniobres partidistes, algunes força estranyes, que han anat fent al barri els darrers anys. El Pla de Barris era i és una eina de millora d’aquest districte pensada a llarg termini: els seus efectes (socials, humans) es veuran i notaran en els propers anys. El seu èxit serà no un percentatge de vots a favor d’un o altre partit (això ves a saber si passarà i en tot cas no ho controla ningú), sinó que “els barris de ponent” no es desenganxin de la resta de la ciutat, avancin al ritme de la resta, amb –no ho oblidem- la solidaritat de la resta. O és que algú es pensa que el Pla de Barris es fa per guanyar vots? Pura política d’esquerres, per bé i per mal, segurament un pèl ingènua, què hi farem… El Comas (el recordem?) ho feia molt millor, això de bescanviar benestar per vots…

3) I a la resta de barris?
El PSC és la força més votada, en major o menor mesura. A la plaça Catalunya un 42%, un 32% a Vallparadís, un 55’7% a la Maurina, un 52% a Can Parellada, un 48% a Can Palet, un 59% a Guadalhorce, un 67% a Can Jofresa, un 64% a Can Palet 2, un 57% a Xúquer, un 47% a Roc Blanc, Cogullada i Can Palet de Vista Alegre, un 56% a Pla del Bon Aire, un 48% a Poble Nou, un 55% a Can Boada del Pi, un 54% a les Arenes, un 54% a Sant Llorenç, un 53% a Can Tusell, un 39% a Pere Parres, un 53’7% a Sant Pere Nord, un 36% a Sant Pere, un 49% a Egara…

Aquest és el mapa del vot terrassenc. Claríssim. No és al gust de tothom? No, clar, només faltaria. Es al gust de la majoria. Ni més ni menys.

4) L’efecte Ciutadans: de moment, no
Van treure 2.189 vots a les autonòmiques. Ara han pujat fins a 2.547. Han quedat força lluny de tenir representació municipal, però han crescut en un context de davallada generalitzada. Passen un mal moment, amb molts i greus embolics interns que han amagat com han pogut: no sabem encara si és una crisi de pubertat o alguna cosa més profunda. No tenen prou vent a les veles, perquè no tot és el discurs victimista del castellà i perquè tampoc no són tan diferents de la resta de partits. Han perdut la virginitat en plena campanya. Tanmateix, no han tret un mal resultat. Caldrà seguir-los amb atenció i precaució. Sobretot ara que el megalocutor i megamanipulador Losantos, amo de la COPE amb permís de la jerarquia catòlica espanyola i catalana, els ha fet el “favor” de proclamar que els recolza perquè el PP català i en Piqué en particular li semblen massa tebis, massa covards…

On té més vots Ciutadans? A Sant Pere Nord, 200, el màxim. Interessant… A Les Arenes-La Grípia suma 183 vots. A Ca n’Aurell n’obté 173 i 162 a Sant Pere, a Can Palet en treu 150, al centre en treu 149, a Ca n’Anglada 111, 114 al Roc Blanc, a Can Parellada 106…

5) A Terrassa no hi ha espai per a partits racistes
De moment (toquem fusta…) a Terrassa hem anat posant els mecanismes per evitar el naixement de males herbes. Un èxit col.lectiu extraordinari, del qual se’n podran explicar algunes coses d’aquí a uns anys, perquè és exemplar i perquè molta gent hi ha aportat el seu granet de sorra (i alguns, uns quants pals a les rodes, també discretament). A altres ciutats de Catalunya no poden dir el mateix… En aquest cas, no hi ha resultats per barris perquè senzillament a Terrassa no s’han pogut ni presentar…

6) La CUP: molt lluny
La CUP dobla els seus resultats respecte al 2003, de 419 vots a 859, però queda a anys llum de tenir representació municipal. Per barris? 176 vots a Ca n’Aurell i 136 vots al centre. 70 a Sant Pere. Són, de llarg, els seus millors resultats respecte a altres barris molt més “populars”…

7) El mateix mapa? Sí, però no tant
Els petits mapes de barri no ens han de fer perdre de vista el gran mapa de ciutat. Alguns apunts. El PSC guanya 5.000 vots respecte a les darreres autonòmiques, quan va arribar al seu punt més baix i quan CiU va arribar al seu moment més alt, a només 400 vots del PSC: 23.480 (sociates) i 22.812 (convergents). Però molts votants del PSC de les darreres municipals, uns 6.000, s’han quedat pel camí, tot i la tendència socialista a millorar resultats… Ara, CiU n’ha perdut gairebé 12.000 respecte a les autonòmiques i 1.000 respecte a les municipals, encara que guanya un regidor més: un èxit que cal reconèixer, amb el permís de monsieur D’Hondt… ERC perd gairebé la meitat dels seus votants de les darreres municipals i de les últimes autonòmiques (passa de 8.543 i 8.894 a 4.870). ICV va obtenir 10.075 vots a les municipals del 2003, 7.646 a les autonòmiques i ara 6.736. El PP ha passat de tenir 9.715 a les últimes municipals a 6.468 en aquestes, una pèrdua d’una tercera part, amb una parada intermitja a les autonòmiques, amb 7.451 vots.

Els percentatges s’han mogut una mica menys que les xifres absolutes de vot… Si només comparem les municipals tenim aquests percentatges per a 2003 i 2007: PSC (44’2%, 43’56%), CiU (18’2%, 19’83%), ICV (13%, 10,25%), PP (12’5%, 9’84%), ERC (11%, 7’41%).

Aquests percentatges són la clau per governar, i, en el cas de Pere Navarro, per rebre un vot de confiança majoritari, rotund, que el portarà a ser alcalde de Terrassa quatre anys més. (Per cert, "amb majoria" simple i no "en minoria" com diuen alguns, per exemple El Periódico d'avui dilluns)

Així és la democràcia: els abstencionistes voluntàriament han quedat fora de joc. Són molts. Massa gent. Passen de la democràcia, sí, però no seria intel.ligent que la democràcia passés d’ells…

8) Els blocs dreta/esquerra
Sé que és com sumar peres i pómes, però no tan extravagant com si suméssin pómes i entrecots… Aquestes municipals, el bloc de votants d’esquerres a Terrassa suma més de 41 mil vots i el de dretes més de 19 mil, a grans trets i sense tenir en compte alguns petits partits testimonials. Ciutadans és per a mi encara inclassificable en l’eix dreta/esquerra, amb els seus 2.547 vots. Ja es decantaran…

9) Les lectures de l’abstenció…
Lectures, en plural. No hi ha una sola lectura. L’abstenció és confusa sempre, però no il.legible. Aquesta vegada demana una lenta digestió… A Catalunya en especial, més que a la resta d’Espanya, on l’ambient estava més escalfat prèviament…

Com ha anat l’abstenció per barris, ja posats a continuar amb el micro-mapa terrassenc? Els barris amb més participatius són: l’antic poble de Sant Pere (56%), Ca n’Aurell (52%), Vallparadís (51%), Sant Pere (50’6%). N’hi ha molts entre el 40% i el 48%. El centre, per exemple, amb un 46%. I a la cua: Can Tusell (34’1%), Vilardell (34,44%), Can Parellada (35’6%), Torre-sana (35’9%), Les Arenes-La Grípia (36%)…

Es temptador i arriscat creuar aquestes dades amb els resultats dels diferents partits… Això ho deixarem als experts. Aquí hi ha la clau de volta del resultat i de la seva interpretació. En parlarem al seu moment…

Bé, no m’enrotllo més. Ja m’he quedat ben descansat… Si voleu dir-hi la vostra… Amb molt de gust, amb respecte, llibertat i la ment ben oberta en parlem… Aquesta, la meva, és només una de les moltes lectures possibles…

(Trobareu les dades a www.terrassa.cat i a l'edició especial d'avui dilluns del Diari de Terrassa).

27-M: intuicions i resultats

2007-05-28T06:37:00.000Z

Es el moment de contrastar la porra del TerrassaBlogDiari amb els resultats electorals d'ahir. Vam encertar-la força amb el PSC. El pronòstic era 13-14, i al final han estat 13. També amb ICV: l'Institut Imagina anunciava 3-4, i es queden igual, amb 3 regidors. El mateix que amb el PP: intuíem que tindria 2-3 regidors, en treu 3. En canvi CiU augmenta 1 regidor, quan el pronòstic d'aquest blog era que es mantenia o retrocedia lleugerament, 4-5 regidors. I ERC en perd 1, passant de 3 a 2, quan prevèiem que es quedaria igual.

Haurem d'afinar més en properes convocatòries (no patim, ja són a l'horitzó...), però seguirem encarregant enquestes a l’Institut Imagina en el futur. Surten molt més barates que les d'altres instituts demoscòpics i no van tan desencaminades...

Del PAM a la COPE

2007-05-26T05:45:00.000Z

Elevar a la categoria de notícia segons quins comentaris de carrer té els seus perills. Un exemple el tenim a La Vanguardia d’avui: resulta que el cap de llista del PAM, un partit “autòcton” de Matadepera i soci d’ERC/PSC a l’ajuntament, treballa de periodista a la COPE. La notícia en qüestió no traspassa mai la línia vermella, però juga en els terrenys fronterers, furgant en hipotètiques contradiccions, en les crítiques dels mataperencs.

No sembla que tingui cap objectiu inconfessable: aquest Carles Fité és un cas curiós (no acabem de saber si per bé o per mal) i ho expliquem als lectors, perquè partim d’un prejudici implícit. Què coi fa treballant a la COPE un candidat que és soci de govern d’ERC i del PSC? Encara que sigui a Matadepera i en un d'aquests partits municipals que són contenidors d'ideologies diverses sembla que això és una gravíssima contradicció...

Però tranquils, que al final li perdonem la vida al candidat: resulta que Carles Fité és periodista esportiu, encara que sigui a la COPE, i està especialitzat en el Barça. Uuf! Li ha anat d'un pèl.

Alia jacta est

2007-05-25T12:20:00.000Z

Aquesta ha estat una bona campanya electoral, a Terrassa. Una campanya digna, amb contingut, amb idees, amb projectes. Llevat de l'incident entre membres de Ciutadans i de la CUP, que ha acabat en diverses denúncies, la campanya ha estat serena, tranquil.la, civilitzada, molt europea, com toca. La crispació grinyola en el paisatge de l'Europa del segle XXI, però no està de més que personatges messiànics i furibunds com Aznar o Acebes (i Rajoy, no l'oblidem, que tampoc no s'ha desmarcat gens ni mica del que diu l'autèntic "jefe" del seu partit) ens recordin a la recta final de la campanya a què ens arrisquem si guanyen algunes eleccions: el seu viratge al centre, el seu suposat toc de moderació, ha quedat clar que era de mentida. Ja s'ho trobaran...

Vist com han anat les coses durant la campanya, em reafirmo en la meva particular quiniela electoral, de fa uns dies... No només perquè coincideix amb el que a mi m'agradaria, sinó perquè em sembla, honestament, que seria un resultat just a la vista de com està la ciutat, dels projectes i idees que s'han posat sobre la taula aquestes setmanes i de les persones que es presenten a les diferents llistes.

Repeteixo, amb el permís de monsieur d'Hondt unes quantes combinacions possibles, que més o menys sumen 27, perquè crec que els resultats poden afavorir diversos moviments lleus al mapa polític terrassenc: PSC 13-14, CiU 4-5, IC-V 3-4, ERC 3, PP 2-3.

Diumenge al vespre sortirem de dubtes...

Fer les amèriques...

2007-05-22T20:46:00.000Z

El "culebrón" argentí de l'empresari terrassenc Manuel Lao... Entre vaixells i casinos, sindicalistes "a l'argentina" i kirchners, corre el riu de la plata...

La zona d'ombra

2007-05-20T06:06:00.000Z

En aquest país tenim uns quants comptes pendents amb el nostre passat. Amb un passat remot, el del temps de la guerra. Que va tenir un pròleg i un epíleg. Un temps en el que es barregen el millor i el pitjor, somnis i malsons. El bisbat de Terrassa prepara la beatificació de dos carmelites assassinats l’any 1936, dintre del procés que l’església romana té en marxa per portar camí dels altars un bona colla de víctimes d’una crueltat rabiosa, inhumana… o potser molt humana. La part fosca de la nostra ànima a vegades la qualifiquem d’inhumana: és terrible pensar que forma part igual que la part lluminosa de la nostra condició… La mateixa zona d’ombra va deixar un reguitzell de cadàvers, de dolor, de vides destrossades, a l’altre bàndol, uns anys després. Per això ara és just i necessari obrir les fosses comunes de la memòria, buscar la veritat, mirar-la cara a cara. No és fàcil. A cada fossa comuna hi ha noms i cognoms, històries de crueltat, de mort, i aquestes històries han quedat relativament enterrades durant dècades al cor i a la memòria de les següents generacions. El franquisme, sobretot el primer franquisme, va ser un règim cruel i venjatiu, sanguinari, amb la benedicció dels capellans, bisbes i cardenals de l’església romana. Aquesta és una veritat. N’hi ha una altra: en el temps en què la República va desembocar en revolució, es van cometre barbaritats similars. Amb la benedicció dels ideals revolucionaris que emparaven moltes atrocitats. Ni una cosa ni l’altra mereixen justificació i potser no cal ni el perdó, ja no cal, tants anys després. L’únic que cal és mirar-ho a la cara, fer neteja espiritual com a país, com a ciutat.

No serà una catarsi, perquè fa molts anys que va passar l’oportunitat, el moment històric, però és imprescindible que escrivim la història, que comptem els morts, els desastres de la guerra, les tortures, les misèries humanes. I que ho fem amb magnanimitat. Aquells dos grans bàndols s’han anat desdibuixant amb el pas del temps, però només relativament: en queden molts rastres, perquè aquella va ser una esquerda profundíssima, que va dividir en dos el país. Quan ens posem a fer memòria, l’esquerda del segle XX és encara present, es nota: tots sabem d’alguna manera a quina banda estem o hauríem estat, quins són els nostres morts, les nostres víctimes. Però les altres tampoc no ens són alienes. Ja vam tancar en fals el passat una vegada.

27-M

2007-05-12T06:24:00.000Z

Seguint amb la tradició encetada pel germà gran (El Blog Diari) a les darreres autonòmiques, aquest blog ha encarregat una enquesta sobre intenció de vot al prestigiós Institut Imagina. Aquí no ens estem de res i ens gastem també els calerons en enquestes i astròlegs, com fan els mitjans més grans, els partits i el CIS. Així, en rigorosa exclusiva, ens mullem una vegada més i avancem la nostra pròpia hipòtesi demoscòpica sobre els resultats de les properes eleccions municipals a Terrassa. El mètode no ha estat molt científic, ho reconec. Però he procurat no confondre els resultats que a mi m’agradarien amb els que crec que poden sortir. La participació, per altra banda, serà una incògnita fins al darrer moment. Ojalà ens equivoquem els que ens temem que no sigui gaire alta. Per mi no quedarà: no deixaré d'insistir que el gest d'anar a votar és justament el gest que ens fa ciutadans. Oblidar-ho és una gran equivocació. El diumenge 27 de maig, pels volts de les 9 de la nit, veurem…

Aquesta pot ser la composició del nostre ajuntament a partir del mes de juny:

PSC 13-14
CiU 4-5
IC-V 3-4
ERC 3
PP 2-3

Apareixen aquí dibuixades les tendències de la política terrassenca, amb lleugeres variacions. Molt probablement portaran a renovar un govern de la ciutat basat en la fórmula de l’aliança d’esquerres, que ha funcionat raonablement bé els darrers quatre anys.

El PSC continuarà essent la força clarament majoritària a la ciutat. Es manté com el referent de govern a l’imaginari col.lectiu des del 1979: és evident que la ciutat va bé i la gent està satisfeta i optimista. Hi ha un sòlid projecte de futur, un estil de govern ben valorat i el referent d’un alcalde, Pere Navarro, que ha sabut personificar la nova Terrassa del segle XXI, com Manuel Royes va liderar la generació del canvi dels ’80 i dels ’90. Tot això es reflectirà als resultats electorals, no massa diferents dels últims. Les altres forces d’esquerra, ERC i IC-V, es mantenen i fins i tot IC-V pot créixer una mica. El bloc conservador, CiU i PP, tendeix a mantenir-se o a la baixa.. La resta de formacions polítiques extra-municipals no arriben al mínim necessari per tenir representació. Calmats temporalment els temporals estatutaris (ja hi tornarem, ja, no patim), Ciutadans no té prou vent a les veles. Però en pot tornar a tenir en un futur, segons com vagin les coses.

Terrassa està canviant de pell sense canviar d’ànima. Tot just està treient a fora tota l’empenta i la força acumulada els darrers anys, tota l’esperança, tot el renovat orgull terrassenc de finals del segle XX i principis del XXI. Totes les capacitats i tots els projectes que es van trobar aquí els anys 50/70, que es van barrejar i que són l’arrel del big-bang terrassenc. El model de ciutat d’ara és fill del model pensat o somiat els anys setantes. Un model que s’ha reinventat i renovat, que ha sabut evolucionar, innovar, adaptar-se. Però és en essència el mateix model, potser perquè per fidelitat a les arrels i els principis no pot ser-ne un altre. En aquest model, el socialisme municipalista ha sabut ser clarament el catalitzador del canvi, el gran aglutinador de la ciutat, el referent ideològic i de gestió: el socialisme terrassenc és força excepcional en el panorama polític català.

Som encara en aquest cicle històric, en una etapa expansiva, molt lluny del final.

No tinc la més remota idea de quant temps li queda a aquest cicle, però estic segur que té molta vida per davant. Entre altres coses, perquè encara ha d’arribar el moment de la collita, el moment en què aquesta ciutat arribi al seu zènit. I hi arribarà i Terrassa es mirarà al mirall, enlluernada, guanyarà perspectiva sobre ella mateixa i s’haurà fet definitivament una gran ciutat. Aleshores pot començar a canviar l’ànima col.lectiva igual que haurà canviat el paisatge físic i l’humà. La Terrassa del 2020, més o menys, és encara una incògnita. Temps al temps. Disfrutem aquesta època que ens ha tocat viure, perquè és la millor de la història de la ciutat. I que duri.

L'ànima modernista

2007-05-07T03:55:00.000Z

En relativament pocs anys, Terrassa ha passat d’enderrocar edificis modernistes (uns quants casos formen part de la vergonyosa i poc ventilada història de l’urbanisme terrassenc dels anys seixanta i setanta) a convertir-los en monuments: fàbriques, xemeneies, vapors, magatzems… I ara, com qui no vol la cosa -però amb molta feina discreta i il.lusió- ha convertit la seva tradició modernista i industrial no només en un atractiu turístic, sinó en l’eix d’una segona “festa major”: la Fira Modernista. Els milers de persones que aquest cap de setmana han omplert els carrers de la ciutat ho indiquen ben clar. Es un èxit incontestable. La Fira Modernista és activitat que en poc temps està cridada a esdevenir una de les grans convocatòries turístiques i culturals a Catalunya. Tanca així, en certa manera, el procés obert als anys 80, quan Terrassa va començar a recuperar la seva ànima, la seva identitat. Ens hem retrobat amb el que érem per poder ser el que serem en el futur.

Trobada blogger

2007-04-29T20:21:00.000Z

Una bona idea de la gent de Drac Telemàtic. Compartim espais a la xarxa, links, ens tafanegem els uns als altres... i ens comencem a conèixer. Ja veurem què en surt, de tot plegat: dels blocs terrassencs, del terrassapuntcat, del terrassapuntnet, de l'e-newsterrassa... L'important és fer camí, avançar cap a una Terrassa digital, que no substitueix l'altra, la Terrassa real, la del carrer: petites o grans xarxes de persones que comparteixen alguna cosa, que tenen en comú -en aquest cas- que estan explorant la xarxa global. Una xarxa que també pot ser local... De la trobada a l'Espanyol de la Rasa en vam treure una samarreta vermella (gràcies!), el contacte cara a cara (gràcies Enric, Irene, Núria...) i un primer pas per fer més coses. No està malament. Ah, i vaig descobrir els Blubluabs. En una horeta, no es pot demanar més... Només falta que l'Irene s'animi a fer el seu blog sobre les aventures i desventures d'una aspirant al carnet de conduir...

Tres alcaldes

2007-04-26T04:50:00.000Z

Interessantíssima, la taula rodona que va organitzar el Diari de Terrassa, protagonitzada pels tres darrers alcaldes de la ciutat: Pere Navarro (l’actual, ara també candidat a la reelecció), Manuel Royes i Domènec Jofresa, l’alcalde immediatament anterior al retorn de la democràcia als ajuntaments. Tres històries diferents, tres ciutats diferents. La de 1977, enfonsada, deprimida, absolutament en crisi. Però en aquella ciutat dels setantes estava prenent forma silenciosament el que després ha estat el corrent central i majoritari de la política terrassenca de finals de segle XX i de principis del XXI: un socialisme d’ampli espectre, obert, integrador, flexible. Un socialisme tot terreny que va ser clau per cohesionar el paisatge i l’esperit de la ciutat sacsejada per les onades d’immigració dels cinquantes i seixantes. En aquella ciutat en fallida s’estava covant un model de ciutat de futur que ha resultat un èxit històric, un èxit rotund. Liderat per dos alcaldes, Royes i Navarro, que han sabut interpretar l’ànima de la ciutat i sumar molts projectes individuals fins construir-ne un de majoritari, de fronteres força difuses que li han permès ser molt ric, molt fèrtil, molt dinàmic.

Jofresa, alcalde del 77 al 79, va explicar anècdotes interessants i relativament desconegudes d’una ciutat i un ajuntament que vivien un compàs d’espera fins a les primeres eleccions democràtiques i va reivindicar la dedicació dels regidors de l’època. Hi ha tota una història a escriure, aquí. La versió de Jofresa és una part del retrat, sens dubte. Però no és tot el retrat. Aquell ajuntament de transició no era el pròleg de la democràcia, sinó l’epíleg del franquisme, fins i tot d’una certa burgesia terrassenca que anys enrera havia ja abandonat la ciutat a la seva sort i l’havia canviat per Matadepera. Els terrassencs van votar clarament per un canvi radical, a mitges entre PSC i PSUC inicialment, model que va canviar molt aviat amb l'enfonsament del PSUC i la ràpida consolidació socialista. El 79 va ser el big bang de la Terrassa del segle XXI.

Tot esperant El Corte Inglés

2007-04-19T05:21:00.000Z

Les ciutats espanyoles es classifiquen en dues grans categories: les que tenen Corte Inglés i les que no. Això em deia fa un cert temps una experta en “bisnes” diversos i inversions immobiliàries. La seva firma, internacional, segueix atentament les notícies de les futures implantacions del Corte Inglés: quan el seu dit assenyala una ciutat, fan una marca al plànol. Allí hi ha perspectives de negoci, se’n refien del criteri d’aquests grans magatzems…

Fa la tira d’anys, devia ser poc abans dels Jocs Olímpics, el Corte Inglés va aterrar a Sabadell, en ple Eix Macià, que havia de ser el cop definitiu en la discreta però evident cursa que mantenen les dues ciutats, Terrassa i Sabadell. Al final no va ser ben bé així i el triomfalisme va anar deixant pas a la realitat, que tampoc no és gens menyspreable… En aquells anys preolímpics ens va saber greu, però era comprensible que El Corte Inglés triés la ciutat veïna: per aquella època anava per davant de Terrassa en molts aspectes. Aparentment, si es vol, però a simple vista la sensació era aquesta. Ja feia anys que a Sabadell havien soterrat trens, que tenien un comerç força atractiu, que hi havia coses tan normals com cafeteries i bars i restaurants, que hi podies anar al cinema…

En els norantes Terrassa va anar consolidant una sèrie d’apostes de futur que han culminat en un clar lideratge territorial i un canvi d’imatge espectacular, que s’ha notat sobretot en els darrers anys. Ara som una de les ciutats de moda a Catalunya: estem en els primers llocs en molts i molt diversos rànquings. I El Corte Inglés es vol instal.lar aquí. Trigarà, perquè el tema està força embolicat. Però ja ha entrat amb força a la campanya electoral. L’alcalde Pere Navarro ha apostat novament per tirar endavant. I una majoria de terrassencs, més aviat silenciosa, està claríssim que ho veu positiu per a la ciutat. Més enllà dels efectes urbanístics, comercials i econòmics que pot tenir, serà també un símbol de progrés, de futur, de desenvolupament.

Blogosfera, àgora, plaça...

2007-04-17T04:44:00.000Z

La blogosfera política terrassenca es va animant... L’alcalde, Pere Navarro, acaba d’obrir el seu blog. Isaac Albert, candidat d’ERC, ja el té en marxa fa un parell de mesos, i Josep Rull es va incorporar al món blocaire fa una setmana. Els regidors Jordi Ballart i Mariví Orta i la diputada Dolors Puig completen, si no vaig errat, el panorama de blogs de representants polítics. De totes maneres, a blocsterrassa podeu trobar un ampli llistat... Es belluguen per la xarxa també molts altres blogs polítics a càrrec de persones inquietes, de membres de partits, de ciutadans/nes… Més o menys espontàniament, amb l’impuls també ara de la campanya electoral que escalfa motors, es va configurant una teranyina política i cívica amb moltes possibilitats de futur com a espai de debat ciutadà: la blogosfera reinventa i reinterpreta l’àgora, la plaça, la tertúlia de cafè… Caldrà seguir-ho atentament, perquè aquí està començant a germinar la llavor del futur.

El bisbe i els límits de la llibertat

2007-04-15T12:45:00.000Z

En els temps que corren pel Vaticà i l’Església espanyola (reserva espiritual d’Occident i del que calgui), un bisbe com el de Terrassa és un regal del cel. Es evident que Saiz Meneses és un bisbe conservador, però de pensament i formes moderades i bon coneixedor del món i l'època que li han tocat... Tanmateix a Catalunya tampoc no funcionaria l’estil Cañizares-primado-de-España, per entendre’ns… El bisbe surt al diari digital e-news, entrevistat per la Laura García, i defensa -amb elegància i bones formes, però sense cedir ni un mil.límetre- les fronteres de l’ortodòxia romana. Especialment en tot allò que fa referència a les “qüestions internes” del catolicisme. Però la cosa canvia quan arribem a la societat: ja se sap que l’església hispano-catòlico-romana té una perillosa tendència a creure’s que ella és tota la societat. El cas de les fotografies pornocatòliques que ja va esbombar el PP fa uns mesos, amb tot l’escàndol i show mediàtic de costum, porta al bisbe a reflexionar sobre els límits de la llibertat d’expressió.

Això és el que diu ell: “Quan hi ha, com ha succeït en aquest cas, un catàleg que no només fa broma i caricatura, sinó que és veritablement blasfem; això atempta contra els drets dels creients, que són la majoria de ciutadans d’aquest país. A l’Estat espanyol les estadístiques oficials diuen que més del 80% de la població es declara catòlica i un catàleg d’aquestes característiques ofèn els sentiments religiosos d’aquesta majoria de ciutadans. En conseqüència coses com aquesta no s’han de permetre perquè el dret a la llibertat d’expressió acaba on comencen els drets dels creients a ser respectats”. Anem per parts...

El bisbe té tota la raó del món en una cosa: des del seu punt de vista, les fotos de J.A.M. Montoya són blasfemes. Per a ell, clar. Per a uns quants catòlics, probablement. Per a molts integristes i talibans, també. Però ni per a tots els creients ni per als súbdits nominals. Per a mi no ho són, no m’escandalitzen. No és que m’agradin especialment: les trobo poc respectuoses, cert. Però prefereixo que aquest tal Montoya pugui fer les fotos que vulgui. I publicar-les. I que una institució pública pagui un catàleg o una exposició d'aquestes característiques no ho trobo tan diferent de quan paga altres catàlegs o exposicions que també em podrien ofendre o escandalitzar... La veritat és que són fotos per épater le bourgeois: després de dos o tres segles de conquerir llibertats, ja no ens cal fer burles patètiques com aquestes…

Per altra banda, el bisbe sap perfectament que no representa el 80% dels espanyols ni dels terrassencs. Nominalment sóc també catòlic perquè em fa una mica de mandra perdre el temps en interminables expedients d’apostasia…. Sobta trobar un argument tan poc consistent: el 80% dels espanyols són catòlics. No s’ho creuen ni el bisbe ni el papa de Roma, que saben perfectament que les parròquies estan desertes i en profunda crisi…

Pel que fa als límits de la llibertat d’expressió, Déu ens guardi que els fixin els capellans i els bisbes...

No són tan llunyans aquells temps, quan tenien el poder de decidir què es podia publicar i què no: ja sabem què se’n pot esperar dels homes d'Església en matèria de llibertats. Van tenir uns 19 segles per demostrar-ho. De l’índex de la Inquisició a la foguera hi ha una àmplia gamma de possibilitats, que van administrar generosament... No en va l’actual Papa va ser, abans de bisbe de Roma, el màxim responsable de la Santa Inquisició, reconvertida i maquillada sota el nom més políticament correcte de Congregació per a la Defensa de la Fe. Entranyable i humanística institució dedicada a fer complir un manament: “No prendràs el nom de Déu en va”. Just un dels manaments que l’Església de Roma alegrement va retocar i reinterpretar, que ja se sap que a Yahveh no sempre se l’entenia… Compareu, compareu, l’Antic Testament i els manaments que ensenya el catecisme…

Han provat a prendre-s’ho amb sentit de l’humor i una mica d’indiferència? Guanyarien molts punts. Però serien una altra església, és clar…